La familiaritat de Can Font, a Hostalets d’en Bas

Ressenya

Els dies de vent, val la pena rendir-se d’hora i anar a esmorzar directament, passant de la pedalada. He passat tres vegades pel davant de Can Font, a Hostalets d’en Bas, abans de donar la volta a l’edifici i aparcar la bicicleta al pati del darrera. L’entrada davantera és més elegant, però entrar pel bany té els seus avantatges fisiològics, a més de permetre fer una ullada a la cuina, amb la Glòria enfeinada.

La sala és plena de gom a gom, amb un públic local entregat que veu en porró vi negre amb gasosa. Soc l’únic que demana cervesa, una Estrella Galicia de tirador ben fresca. No hi ha música ni televisió de fons. De fet, quan tots els parroquians se’n van a tres quarts de dotze, em quedo tot sol en silenci. Abans, però, m’assabento de la vida d’Hostalets, de la mort d’un veí, del “fred que carda”, que no és normal, tu, de la feina d’un jove, dels vicis de l’altre més madur. Mentre jo m’empasso un cap i pota molt gustós amb l’ajuda d’un pa amb la molla perfecta per sucar-lo bé, l’encarregat va netejant les taules i preparant-les pels dinar. En un moment donat, ell mateix m’apunta que no és greix això blanc que tinc a la cassoleta de fang, que “és col·lagen i que es menja”, perquè porta estona veient que m’ho estic deixant (pel final). Li agraeixo i segueixo menjant al meu ritme.  Un home torna a buscar la gorra, que li havia caigut al terra, però fent broma com si tornés a esmorzar (i m’ho he cregut!).

Foto: Oriol Asensio

Amb una decoració més aviat rústica, estovalles, quadres a les parets i mampares de fusta fosca, l’ambient familiar de Can Font dona l’escalf necessari per interactuar amb la clientela, que no et fan estrany. La seva carta és relativament curta i tracta cuina tradicional catalana casolana, on la graella és protagonista.

Pel cafè, l’home m’ofereix un paquet obert amb tres magdalenes, deixant-lo damunt la taula com qui no vol la cosa, en un gest més amical que no pas de restaurador. Li ho agraeixo prenent-ne una.

Sortint del restaurant, veig que m’acompanya a la porta per comprovar que la bicicleta segueix allà, perquè “no n’han robat mai cap, aquí”. M’acomiado desitjant-li una bona entrada d’any i agraint-li un esmorzar de forquilla tan autèntic (per menys de dotze euros).

Can Joan, brasa i cargols a Sant Cebrià de Vallalta

Ressenya

Dissabte d’inicis de desembre, aquest any, càlid fins a quasi novembre, comença amb una temperatura més fresca, i quan fa fred, ve de gust recórrer carreteres estretes, fer via veient el gebrat de la matinada, les bassas glaçades arran de la carretera, passar per baguenys que et fan enyorar el sol i la calor que fins fa poc et fastiguejava, amb l’objectiu d’anar a fer un esmorzar a un lloc on en arribar pots atansar-te a la llar de foc encesa, ensumar l’olor de brasa i de cassoles fent xup-xup i sentir-te que has arribat al teu objectiu.

Tots tenim a prop de casa una carretera d’aquestes, que potser no porta enlloc, però que sí que compleix amb aquest desig de satisfer l’àpat matinal. A l’Alt Maresme en tenim una que uneix Sant Pol amb Arenys de Munt, passant per la Vallalta i on tenim llocs com el que busquem avui. Després, aquesta carretera et permet anar cap al Vallès, o seguir fins a Mataró, en un trajecte d’una hora en comptes dels vint minuts de l’autopista.

Foto: Joan Pujol

Només sortir de Sant Cebrià hi ha un entorn de bosc on fins fa uns anys et sorprenia una petita plaça de braus, tan petita que s’hi feien curses de vaquilles en comptes de braus. Eren curses adreçades a turistes que venien a Catalunya a viure perillosament, passant el dia al sol i gaudint al vespre com si fossin toreros creient que eren al mig de Sierra Morena o ves a saber on, a un cortijo on els deixaven fer fotos amb traje de luces, agafar un drap vermell per posar-se davant del que els deien era un brau i mamar quantitats immenses de sangria que feien en bidons recuperats d’alguna indústria propera i que no podem garantir que fossin aptes per utilitzar en alimentació.

Els temps canvien, la placeta ja no existeix, els guiris ara ja no mamen tant perquè l’euro va fer que els preus s’acostessin als de casa seva i ara els costa el mateix anar a destinacions en un curt trajecte d’avió que venir a Catalunya en un de llarg en bus. El que no ha canviat és que just allà tenim Can Joan, una casa on serveixen àpats tradicionals, carn a la brasa, escalivades, cassoles i postres de tota la vida, amb vi de la bota i poques sofisticacions.

Foto: Joan Pujol

Els qui ara ho porten fa només un temps que hi són, però han mantingut l’esperit de casa de pagés on esmorzar i dinar com a tals. Són d’origen de Lleida i també ofereixen cargols, tant tradicionals per allà.
En entrar, ja hi ha una taula ocupada per professionals de l’esmorzar, d’aquells que sembla que vulguin tastar tota la carta, que tenen al cuiner atabalat perquè cada cop que els entrega el plat demanat ja fan la següent comanda sense tastar el rebut. Uns autèntics farts ! La llar de foc és encesa, l’ambient encara és frescot però ja veus que podràs esmorzar com esperaves.

Ens diuen que tenen un esmorzar del dia amb botifarra, ou i patates que amb beguda i cafè cobren a 11 euros. Ens canten els plats del dia i tenen senglar, mandonguilles de senglar, galtes estofades, vedella amb bolets i un munt de coses a la brasa, peus, xai, conill, pollastre, botifarres…
Cal prendre decisions. Així que demanem les mandonguilles de senglar, uns peus a la brasa i una botifarra negre. Som dos i compartirem els plats. De seguida ens porten torrades, all, tomàquets per sucar i allioli. Això ens té entretinguts fins que arriben els plats. Ens agraden molt les mandonguilles i és molt bona la botifarra negre, els peus una mica per sota. Per a tot hi ha un porró de vi negre que fa ajut perquè tot vagi avall.

El lloc ha anat omplint-se, i encara que no queda a petar, l’ambient ja és més càlid que en arribar.

Ho rematem amb uns cafès i la sensació que avui comencem bé el dia.
Els professionals de la taula del costat ja van per la segona ronda de cigalons i xarrups. Bon profit !

Va parir quin menjar, esmorzars a Arenys

Ressenya

A Arenys, quan demanes una adreça tothom et referencia a la Riera, si és a la dreta o a l’esquerra i a quina alçada queda. I és que és un típic poble del Maresme, que s’ha desenvolupat al llarg d’aquest eix com alguns pobles veïns, amb uns límits marcats a banda i banda, que el fa un poble de riera, més que cap altre.
I avui anem al Va parir, quin menjar, pujant a l’esquerra de la riera i a l’extrem superior del poble, a tocar de l’entrada de l’autopista. Un petit local ocupat en alt percentatge per una cuina oberta. I és just que així sigui, perquè aquí es cuina i molt. Dins té cinc taules comptades, però també hi ha una terrassa que amb bon temps fa augmentar la seva capacitat.

Foto: Joan Pujol

Us dèiem que s’hi cuina i és de debò. Tenen un munt de cassoles, amb salses i brous potents i amb acompanyaments com una samfaina de bandera, que també cal cuinar. Un dia típic podeu triar morro i orella, peus, vedella amb bolets, cansalada a baixa temperatura, vàries modalitats de cargols, galtes, conill amb cargols, mandonguilles amb sèpia, bacallà amb samfaina… què us deia ? 

I també t’ofereixen brasa. De nou tot l’animal a peces. Peus, galta, cansalada… i és clar, botifarres. Normal, negra i del perol. De segur que hi ha alguna cosa que us fa el pes. La qualitat i el carinyo en la preparació, assegurats.

Foto Joan Pujol

I aquí cal parar màquines. Cal estar atents i retenir perquè hi tornarem una i una altra vegada. Amb tot el que cuinen i preparen, amb l’acompanyament de pa de coca sucat amb tomàquet encara hi ha alguna cosa que destaca ? Doncs sí. L’allioli. És perfecte. Només all i oli. Lligat a mà i servit en un petit morter que adoptaries.

L’esmorzar és un menú a preu tancat, econòmic i que inclou un dels plats principals, beguda, pa de coca i allioli. Són molt generosos i si fas curt d’alguna cosa, no hi ha pega en demanar-ne més. I si tens el vici de fer llesques de pa amb allioli, garantit que faràs curt d’ambdues coses.

Foto Joan Pujol

Mentre continuïn treballant com ara, amb mi poden comptar per tornar un i un altra vegada soc capaç de fer el que calgui per tenir el privilegi de tornar a menjar aquest allioli que fa temps no superava al que tenia considerat número ú al podi, el d’un lloc que ja no existeix. Tenim nou rei de l’allioli !

La Nota, el millor dels dos mons per esmorzar a Pineda

Ressenya

Els llocs per esmorzar, aquells a on va gent que està treballant, que deixa eines sobre la taula, on hi ha sempre caliu, solen ser sorollosos, caòtics, no aptes per delicats. A canvi pots comptar amb una bona cassola, amb racions satisfactòries, amb algú que t’engrescarà a prendre un xarrup i amb un balanç final satisfactori.

La cua de La Nota (Foto: Joan Pujol)

D’altres són més tranquils. Hi va gent que no crida, jubilats, professors d’institut, treballadors municipals. Allà creus que només podràs menjar un entrepà, fer un cafetó i saludar als veïns de taula amb un moviment de cap, sense aixecar la veu.
La Nota és la barreja d’aquests dos mons. Gent discreta i cassoles potents.
Un lloc cuidat, net, polit, on et tracten amablement i volen que surtis satisfet tant si vols un entrepà com si vols quelcom més contundent.

La Nota (Foto: Joan Pujol)

Avui tenien peus, cua, vedella, galtes i cap de llom amb carxofes. Hem tastat la cua i els peus. Els dos plats eren bons, ben fets, amb una salsa que demanava pa.
De mica en mica ha anat guanyant fama pels seus guisats entre la gent que coneix molts llocs, que surt dels típics i que vol tastar que fan pels llocs. Les vegades que hi he anat he sortit satisfet. És un bon lloc, a prop hi ha on aparcar sense problemes i sense pagar i no serà el primer lloc que et vingui al cap quan vulguis esmorzar per la zona, però surts content, així que, poc més es pot demanar. Tanquen els diumenges.

Can Ros, truita (i més) de forquilla a Gràcia

Ressenya

Amb la bicicleta al taller de reparació per la vuitena punxada consecutiva en vuit sortides, contrariat per les adversitats i amb l’esperit esmorzador pels núvols, enfilo Roger de Flor fins a Can Ros (Gràcia, Barcelona) per satisfer almenys un dels motius que em fa llevar ben d’hora els matins de diumenge. Escollit a l’atzar d’entre tots els llocs del completíssim mapa d’Esmorzars de Forquilla i sense cap mena de coneixement previ, el primer que em sorprèn és l’antiguitat del restaurant, que supera la meva per ben poc.

Trobo lloc a una de les taules baixes de la zona de barra, plens com estan tant la terrassa com el menjador del fons. Són les onze del matí i avui diumenge obren fins les quatre, així que no m’arronso i demano uns peus de porc amb ceps i els bunyols de bacallà (en tapa petita) que només fan diumenges i festius, però em trobo que només els fan a partir de dos quarts de dues. Llàstima!

Peus de porc (Foto: Oriol Asensio)

L’alternativa que em proposa el jove cambrer és una de les millors truites de patates (amb ceba!) que he menjat en molt de temps. Sucosa però no crua, amb la ceba dolça i la patata al punt, l’acompanyen tres llesques de pa amb abundant tomàquet. Escurant els peus de porc com si d’olives amb pinyol es tractés, menjo com si no hagués sopat res ahir, com si els plats no tinguessin final, com si la cervesa vingués del barril i com si hagués fet quaranta kilòmetres amb la bici… 

Truita de patates i ceba (Foto: Oriol Asensio)

L’extensa carta, que també fa d’estovalles a la taula de fusta fosca, llista tant les tapes fredes i calentes com els entrepans freds i calents, i costa trobar-ne’n algun de més de sis euros (gran) o de quatre euros (petit). Les quantitats són generoses i amb un parell de tapes grans ja he esmorzat. Un servei àgil i una decoració de les de tota la vida, sense cap concessió a les noves tendències d’interiors, completen un dels lloc que no trigaré a tornar a visitar.  

Perquè és només quan escuro la salsa i m’empasso l’última mossegada de pa, que aixeco el cap i me n’adono del frenètic ritme que duu el restaurant; dels cinc cambrers que no paren quiets amunt i avall, del públic cent per cent local que baixa a esmorzar amb la família o amb la colla – entre ells hi ha un actor de telesèries-, d’alguns avis de tota la vida – dels que surten acomiadant-se sense ni tan sols girar el cap -, dels autèntics que demanen la seva copa de vi negre i unes mandonguilles (que també serveixen en entrepà!) i penso que aquest, i no pas cap altre, havia de ser el lloc triat per al meu primer esmorzar de forquilla, perquè la sort és així: magnífica si no punxes. Fotografio la carta i el local, pago els setze euros que em demanen i me’n vaig més que feliç. 

Ep! Compte, que dissabte no obren!

Can Marqués, esmorzars a l’interior del Maresme

Ressenya

Al Maresme, molt a prop de la platja, hi ha la serralada Litoral, un parc natural i un canvi de paisatge i activitats a pocs kilòmetres de distància. Molta gent s’hi acosta a caminar, a fer rutes en bicicleta, en moto, de cacera, a buscar bolets i a moltes altres activitats tan diferents de les de sol i platja comuns a la costa.
Tenim algun lloc per a completar aquestes sortides fent un esmorzar de forquilla que ens fa el dia més fàcil o que justifiquen els kilòmetres caminats o rodats que hem fet o farem.
Avui hem estat a prop de Pineda, on tot pujant pel passeig d’Horsavinya, que es diu així, però que és una carretera local, no un passeig, hi tenim un munt de recorreguts per a fer fins a Calella, Tordera, Sant Celoni, Blanes…

Foto: Joan Pujol

Però amb una parada a 4 kilòmetres de Pineda, on la carretera encara és asfaltada, prou interessant: Can Marqués. És una casa al costat de la carretera, que trobem fàcilment per la indicació del seu ampli pàrquing, on serveixen menús diàriament (llevat de dimarts que tanquen) i on dissabte i diumenge tenen esmorzar de forquilla, amb unes quantes opcions de preu tancat. Són 8,50 euros molt ben pagats pel que et donen. Inclou vi, pa torrat i allioli.

Els esmorzars s’omplen de ciclistes i motoristes que comencen o acaben aquí les seves rutes de muntanya, però també de caminants, passejadors o, simplement, esmorzadors.

En el menú d’esmorzar pots triar brasa, cassoles, ous i també peix, ja que els amos tenen peixateries i coneixen bé el producte.

El menú és prou econòmic i la qualitat no està malament sabent el que pagarem. El pitjor de tot ha estat el vi, així que si esteu disposats a pagar un suplement, jo el destinaria a això.
Aneu-hi, gaudiu del Maresme d’interior, feu una bona passejada i un bon esmorzar de forquilla.

El menú de preu tancat de Can Marqués (Foto: Joan Pujol)

Finalment, avisar-vos que si el busqueu al Google, us apareix l’adreça de Tordera, a on pertany el restaurant, però s’hi arriba molt millor des de Pineda.

La Morera, esmorzars per totes les butxaques

Ressenya

A la carretera N-II, al costat de la riera de Sant Simó, just entrant a Mataró venint de l’Alt Maresme, tenim un bar on tenen una cura del producte i una varietat que fa gaudir i pensar a tornar una i una altra vegada a tastar les seves propostes.

Obren de 8 del matí a 4 de la tarda, de dilluns a dissabte. A totes hores hi ha gent, fent esmorzars, esmorzars tardans, dinars aviat i dinars a l’hora que toca.

El pop de muntanya de La Morera Foto: Joan Pujol

Pel que fa als esmorzars, pots triar un plat com fetge amb ceba, mandonguilles, galtes, sardines, bacallà… Amb una mica de vi i un cafè, pagaràs 10-12-15 euros segons. Satisfacció assegurada.

Avui, però, nosaltres hi hem fet un esmorzar tardà amb l’objectiu de no dinar per motius que no venen al cas… Però, vaja, el menjar dels avions, que se’l fotin ells!

La tria han estat carxofes arrebossades -les primeres que mengem aquest any-, pop de muntanya, una broma que fan, ja que és una orella de porc que couen a poc a poc i després tallen i fregeixen per a servir-la sobre patata i amanida amb pebre vermell -com el pop a feira-. Uns calamars a la planxa i un bacallà amb samfaina. Tot per compartir, amb unes llesques de pa amb tomàquet i amb un vi del Montsant que ens han recomanat per la tria que hem fet. Després uns cafetons i tot a un preu de 59,60 euros. Quasi 30 euros per cap, menjar abundant i de qualitat, així que, ens donem per satisfets.

Un lloc curiós, ja que només té terrassa, sempre amb molta afluència i on pots fer un esmorzar des de 10 euros fins a 100, tu decideixes. Avui tenien llagosta XXL de 2kg a 160 euros! 

Els Lleons: un menú d’esmorzar infinit

Ressenya

Un restaurant al bell mig d’una gran ciutat no és sinònim d’èxit. Al contrari, no és sinònim de res. Entre tants carrers, tant xivarri i tants altres locals, pot passar totalment desapercebut encara que el seu menjar sigui excel·lent. En canvi, restaurants que es troben apartats dels nuclis urbans, dalt de muntanyes o entre carreteres secundàries, poden convertir-se en llocs de pelegrinatge. Quan el què ofereixen és de gran qualitat, el boca-orella és la millor publicitat per als seus fogons.

A Vilalleons, nucli urbà integrant al municipi osonenc de Sant Julià de Vilatorta, amb prou feines hi viuen prop de 200 persones. Ara bé, els seus dos principals restaurants, Cal Teixidor i Els Lleons, funcionen a la perfecció. En aquest cas, vull parlar del segon d’ells per la sorprenent oferta d’esmorzar que tenen. Els actual propietaris de l’històric local van agafar les regnes dels Lleons fa tres anys i des de llavors que aposten per oferir un menú com a primer àpat del dia. 

Potser peco d’ingenu, però mai havia trobat un menú per als esmorzars. A Els Lleons presenten una carta amb més d’una trentena d’opcions entre guisats, brasa i peixos. Destaquen les pilotilles guisades amb trompetes de la mort, les galtes fetes al forn, els peus de porc, el cap i pota o d’altres menuts guisats com el cap de vedella o de llom, el fetge amb ceba o la carn del perol. Les arengades i el bacallà manen entre els peixos com a plats arrelats a la cuina catalana d’interior. Mentre que a la brasa no hi falta de res: botifarres de tot tipus, costelles, galtes, cansalada o morro de porc són els que més em criden l’atenció.

La proposta és marejant, però la sorpresa passa a una altra dimensió quan un veu que qualsevol d’aquests plats, amb el beure, una amanida de tomàquet i de ceba, més el cafè acompanyat d’una pasta de la casa i l’opció de xarrup s’ofereixen al client per tan sols 10 euros. Qui està acostumat als esmorzars de forquilla sap que els preus del conjunt de l’àpat poden oscil·lar entre els 8 euros dels locals més generosos o els 15 dels que ho són menys. Per tant, poder gaudir d’una oferta de menú per al primer àpat del dia amb la qualitat dels Lleons és una sort i l’explicació de per què, sobretot en cap de setmana, omplen el local.

Vilalleons es troba al sud est d’Osona i s’alça 700 metres per sobre el nivell del mar. És proper al santuari de Puig-l’agulla i degut al seu desnivell positiu respecte la Plana de Vic, fan de Vilalleons un lloc perfecte per als ciclistes i als excursionistes. Els corriols cap a aquest nucli són amables i, a excepció de la pujada final, permeten gaudir de la tranquil·litat dels boscos de pi de les Guilleries. Una de les millors opcions és arribar-hi seguint els camins que parteixen des de Tavèrnoles. La tradicional boira de la plana no sol arribar fins a aquests punts i el silenci, entre arbres i camps, només es trenca per les esquelles de les vaques o els xais que solen pasturar per la zona. Com dèiem, convertir-se en un punt de pelegrinatge i oferir un àpat de qualitat i a bon preu són motius suficients per anar-hi i gaudir dels Lleons i del seu entorn.

Ramon Anglada Areñas

Can Pairot: un parc d’atraccions dels fogons

Ressenya

A tots els barris, a totes les ciutats i a totes les comarques hi ha un restaurant mític. O més d’un. Solen ser espais històrics que les velles generacions descobreixen a les noves. A Osona, un d’aquests restaurants, és Can Pairot. Antigament havia servit de botiga de queviures al centre de Santa Cecília de Voltregà. La gent del poble ho feia servir com a punt de trobada fins que, el 1991, la família Gimbert Estrada hi va fundar el restaurant actual.

No està a Vic, no és a cap nucli poblat ni prop de cap monument o punt especialment turístic; però la gran majoria d’osonencs saben on és o n’han sentit a parlar. Personalment, recordo el primer cop que vaig anar a Can Pairot com una experiència similar a la primera visita a Port Aventura. El restaurant és un parc d’atraccions per als amants del menjar de proximitat i casolà. Com si totes les àvies catalanes haguessin unit forces per obrir un local. 

De camí al primer àpat a Can Pairot demanava recomanacions a l’amic que m’hi portava. ‘Què menjaràs tu?, què em recomanes?, què és el que més  demana la gent?’. I em roncava la panxa, salivava i se’m posaven els ulls com dues taronges mentre escoltava les seves respostes. Com qui s’imagina pujant al Dragon Khan per primer cop, planeja amb els amics quines atraccions visitarà primer o intenta trobar la manera de reaccionar a un gol del Barça en la seva estrena al Camp Nou. Totes elles, diferents experiències sensorials. 

“La tira de costella és obligatòria, la botifarra a la brasa és boníssima i dona la volta al plat, les galtes guisades es desfan a la boca o els peus de porc amb la seva salsa són inigualables”, em deia el meu amic, fent créixer els meus dubtes. És curiós, però, que en un restaurant osonenc on la carn és excel·lent, un dels plats més demanats i amb els que tothom coincideix sigui l’amanida de ceba i tomàquet. Uns talls d’aquesta en juliana, amb el seu punt de picant just, reposa sobre un llit de tomàquet ratllat ben amanit. Can Pairot és el futbol total. Joc senzill: producte bo i cuina de tota la vida. Sense malabarismes, la pilota curta i al peu. 

Ara bé, la sensació de la primera visita només és comparable quan un mateix fa el paper de mentor a un nouvingut. Veure gaudir a un novell de Can Pairot amb els ous ferrats amb patates rosses, amb la vedella amb bolets o rient per sota al nas quan l’altre no s’acaba la tira de costella suposa una gran satisfacció. El cert és que necessitem compartir els nostres espais de gaudi per reafirmar que aquell és un plaer universal. 

I això sembla que també ho necessiten els amos de Can Pairot. Una de les coses que sorprèn més quan un entra a l’antiga masia, ara restaurant, és veure una paret plena de fotografies de famosos que han visitat el local. Des de futbolistes del Barça, passant per motoristes, cuiners com el propi Karlos Arguiñano o cantants i músics de fama nacional i estatal. Al final, però, suposo que el seu goig més gran és veure com la placeta d’entrada a la masia i el seu interior s’omplen cada dissabte i cada diumenge al matí de clientela en busca d’un bon esmorzar de forquilla i ganivet. Poden ser ciclistes, motoristes o bons vivants que es lleven amb l’únic objectiu d’anar al parc d’atraccions osonenc dels fogons.

 

 

Ramon Anglada Areñas

Ca la Mercè: Emblema del Lluçanès

Ressenya

A la Plaça Nova de Sant Boi de Lluçanès volta poca gent. Un avi descansa en un banc i es mira amb indolència dos nens que juguen prop de la font d’aigua. La vida sembla que passi més a poc a poc durant els mesos d’estiu en aquest poble del Lluçanès. En una cantonada, sense cap més ostentació que algun gat endormiscat sota l’ombra, hi trobem Ca La Mercè. A diferència de la plaça, la vida esclata als fogons del restaurant i s’espera a les seves taules de fusta altes i cadires de boga. És d’hora al matí, però a l’entrada ja hi havia algunes bicicletes aparcades que evidencien la qualitat d’aquest punt de trobada.

De ruta pel Lluçanès, busquem un bon esmorzar de forquilla i ganivet. L’amplitud del menjador ja convida a sentir-se com a casa i aquesta sensació es reforça quan venen a atendre amb un directe ‘què posarem?’. Així. Sense carta ni un menú escrit, com si d’aquella cuina en pogués sortir qualsevol plat de la pròpia àvia. Demanem pilotilles amb tela i unes torrades amb cansalada. La sorpresa arriba quan ens serveixen l’esmorzar seguit d’una ració de mongetes seques. Aquest és l’encant de Ca La Mercè. Els detalls es cuiden i, gentilesa de la casa, solen acompanyar qualsevol comanda amb seques. Impossible no buidar, també, aquest plat. La cansalada se serveix al punt sobre dues bones llesques de pa de pagès i la ració de pilotilles és de quatre unitats, cada una d’elles gairebé cap en un puny. Com a altres opcions, també es pot optar per una truita d’alls tendres per a qui prefereix un esmorzar més lleuger. En cas de dubte, és bo preguntar i deixar-se aconsellar sobre els plats del dia, perquè a banda de brasa també solen servir guisats com capipota.

Això és només un tast del què ofereix aquest restaurant. En aquest cas, a l’hora d’esmorzar. La resta de la seva carta per als dinars i sopars l’integren plats variats de la gastronomia tradicional catalana. Des de trinxat amb botifarra negre, galtes de porc a la brasa o filet de vedella amb salsa de ratafia; fins a guisats com jarret o costella de porc i plats de peix com llobarro o pebrots farcits de brandada de bacallà.

Amb els plats nets i el porró de vi mig buit, s’assaboreix el moment just abans d’anar a pagar. Però, llavors, arriba la segona sorpresa de Ca La Mercè en forma de pastissets casolans. I és que a banda de fonda, amb esmorzars i dinars i sopars -aquests sí amb menú i carta-, el restaurant està especialitzat en postres. Els esmorzars no solen omplir el menjador i, suposem, que els gerents aprofiten aquests clients com a banc de proves de la seva reposteria. 

Al Lluçanès no només hi hem vingut a menjar. El seu entorn ofereix un ventall d’excursions molt ampli, sigui a peu, corrents o en bicicleta. Ben a prop de Sant Boi hi trobem el Santuari dels Munts. Aquesta és una ruta circular d’uns 9 km que s’endinsa pels boscos del voltant de Sant Boi fins a enfilar-se al santuari, a 1.057 metres. Des d’aquí hi ha una vista excel·lent de la plana de Vic i del terreny muntanyós del Bisaura. Si es vol allargar més la ruta, el Lluçanès està ple de pistes forestals que connecten tots els seus municipis. I, des del propi Santuari dels Munts, es pot seguir la volta cap a Sant Agustí, Alpens i Sora per acabar d’explorar la frondositat dels boscos de roure i pi del Lluçanès. 

Fins i tot, i com a exemple de l’atracció cap aquesta subcomarca, és molt comuna l’excursió cap a Sant Boi des del cor d’Osona. Direcció Sant Hipòlit, enfilant-se per la carretera de la Trona, sobresurt Sant Martí Xic. Superada la cinglera, i amb ganes de seguir pedalant, es pot seguir la pista direcció Santa Llúcia per acabar d’agafar els últims corriols de baixada fins a Sant Boi. Per, llavors, donar vida a la Plaça Nova i tancar el matí esmorzant a Ca La Mercè.