Cala Bona: esmorzar de foquilla a la vora del mar

Ressenya

Joan Pujol

Era un dia de sol i perfecte per esmorzar a la platja. Vaig decidir anar a la guingueta de Cala Sant Francesc, a Blanes, un lloc de somni que es troba al final d’una luxosa urbanització amb cases exclusives i luxoses, modernes i sofisticades, amb amplis espais oberts i grans finestrals que ofereixen espectaculars vistes al mar i que en els darrers anys s’ha posat de moda entre immigrants russos que han invertit fortament en propietats que no baixen del milió d’euros i que han creat una petita colònia.
Era el principi de la temporada, així que no hi havia molts clients al lloc. Em vaig sentir afortunat d’haver triat aquest moment per a gaudir d’un deliciós esmorzar en aquest lloc màgic. La guingueta està ubicada just a la platja, amb una vista impressionant de la mar mediterrània. L’ambient era relaxat i acollidor amb un espai còmoda que convidava a asseure’s i gaudir de la brisa marina. Vaig triar una taula prop del mar per a gaudir de la vista mentre esmorzava.

El cambrer es va acostar donant-me la benvinguda, em va oferir les tres diferents opcions que tenen per esmorzar amb menús de diferents preus que comencen amb plats senzills casolans i acaben amb llagosta ! Vaig triar el menú més senzill on pots triar sardines, calamars, tripa, botifarra i un munt de coses més. El cambrer va prendre nota de la meva comanda i de seguida va portar la beguda, una amanida que ofereixen d’entrant, pa amb tomàquet i uns pebrots fregits que acompanyen al plat principal.

Mentre gaudia de l’amanida, vaig poder observar el meravellós paisatge que m’envoltava. La platja de la cala és magnífica, amb aigües cristal·lines i una agradable sorra de sauló. Les roques i els penya-segats que l’envolten donaven un toc especial al lloc. La brisa era refrescant i feia que l’ambient fos molt agradable. De seguida va arribar l’esmorzar, vaig triar els calamarsons. Tot era fresc i deliciós. Em vaig sentir satisfet i feliç de la meva tria.

Després d’esmorzar vaig prendre les postres i el cafè gaudint de la tranquil·litat del lloc. El sol començava a escalfar i de mica en mica s’anava animant l’ambient amb gent prenent el sol i algun valent gaudint d’un bany a mar. Es notava que la temporada començava a agafar formar i que aviat el lloc s’ompliria de vida i alegria, tant que en els mesos d’estiu cal demanar hora i fer reserva per a poder tenir taula.
En general l’experiencia a la Cala Bona va ser excel·lent. El menjar va ser deliciós, el lloc és molt maco i el personal amable i eficient. Tenim molta sort de poder triar un lloc així per esmorzar i poder gaudir de la tranquil·litat i bellesa de la Cala Sant Francesc. Sens dubte el tornarem a visitar aviat.

Esmorzar a Casa Axin i que el nom no et tiri enrera

Ressenya

Mario Badia

Al cor del Poble Sec, molt a prop de la plaça del Sortidor, hi trobem una casa de menjars que, a simple vista i tot passant pel davant, dius: “mira, un altre xinès”.
Sí, l’Axin és un senyor xinès, però el restaurant, de xinès, només en té l’amo i el nom. Quan t’has tret de sobre els prejudicis i decideixes entrar-hi a menjar, a esmorzar, t’endinses en un món de meravellosos plats casolans tradicionals de la cuina catalana que, amb l’inestimable ajuda a la cuina i a la sala del Jou, un simpàtic filipí, et fan vibrar cada vegada que en proves un de nou.

D’entrada, si hi arribes en hora punta esmorzadora i no has reservat, pot ser que no seguis i t’hagis d’esperar. Sempre hi ha moviment, xivarri… en definitiva, ambient de bar. Disposa també d’una terrassa nova de trinca que quan fa bo sempre és plena de parroquians, que o bé esmorzen, o juguen al dòmino o la fan petar amb els veïns.
A més, una cosa molt valorada pels esmorzadors: ha canviat el dia de descans. Ara també s’hi pot esmorzar els diumenges a canvi de no poder-hi anar els dilluns. Un gran encert.
Anem al que realment interessa, el menjar. A l’Axín et pots trobar uns peus de porc amb caragols bestials, un cap i pota notable, una tripa suculenta, un fricandó sublim, unes mandonguilles potents, una galta estofada o bé un platillo de xai, entre altres coses. Fins i tot, et pot treure un cap de corder fet i servit en una placa de forn que és pur espectacle. No falta mai el bacallà amb mongetes pel qui sigui un apassionat d’aquest peix.

Si no n’hi ha prou amb tot això, l’Axín és un mestre de la brasa. Pots assaborir-hi tota mena de carns a la brasa i mai tens cap queixa del punt de cocció. Una entranya ben maca tallada a tires com si fos una “txuleta”, els mateixos peus de porc o la galta, un majestuós entrecot i, opinió molt personal, el morro com a estrella. Ai el morro a la brasa que fa l’Axín. Cruixent, ben fet i tallat petit, difícil de trobar arreu. I si vols sardines a la brasa, també te les fa. I fantàstiques.

Tot això acompanyat, si així ho desitges, d’un ou ferrat i unes patates rosses casolanes com Déu mana.
Si sou més d’entrepans, tampoc us en faltaran. En destacaria el de pernil, però pernil del bo. Alguna vegada que en talla i passes per la vora te’l deixa tastar. És tot un artista.
I si voleu truita, doncs truita. Sempre en té una de patates a punt.
Ja només ens queda parlar del que costa tot plegat. Un esmorzar ben parit mai et pujarà més de 12 o 13 euros. Sempre marxes amb l’agradable sensació que has gaudit molt, tant del menjar com de l’ambient per un preu assequible i pensant que no tardaràs massa a tornar-hi.
Doncs ja ho sabeu, no deixeu que el nom us tiri enrera i aneu a esmorzar a Casa Axín.

L’esmorzar que va durar més de deu hores

Ressenya

Anna Amat

Dissabte vaig sortir de casa a dos quarts de deu del matí perquè havia quedat per fer un esmorzar de forquilla i no vaig tornar a ser a la porta de casa fins les nou de la nit. Bogeria, senyors, bogeria.
Fa uns mesos em va obrir un bon home per Twitter i em va dir que estaven organitzant una trobada d’esmorzadors de forquilla, que si m’hi apuntava. El senyor que feia la proposta em fot enveja cada dos per tres amb les fotos del seu esmorzar o de menús del dia que fan venir salivera, així que m’hi vaig tirar de cap. I quina gent, quina gent. Grans esmorzadors de forquilla de tot Catalunya, gent que es dedica a fotre’s tiberis i té a bé de compartir-nos-els perquè puguem gaudir també dels bons llocs de casa nostra. Gent que sap cuidar-se i que val la pena tenir controlada perquè és garantia de cosa bona, de festival del gust.
Obriu instagram i seguiu @esmorzarsdeforquilla.cat (van venir tres de la delegació de Lleida, cracks), @coneix_catalunya_esmorzant (tres més d’Osona, que a més van patir un tall de R3), @gastrotip amb l’amic de @nonomesbcn, @esmorzarsforquillapenyamarcel (una enciclopèdia, una eminència), el @kukogram amb la dona, el @dawa.43 (una intensitat), míster @robadorenyo que també va portar la senyora i una filla preciosa, @dijousdeforquilla, @enocasionesveobares (que sí, en vam veure uns quants, en aquella ocasió) i els dos joves de @debarenbarri (a qui vam fer honor, també, perquè vam començar al mig de l’Eixample i de bar en bar vam acabar al mar).

Ens trobàvem tots cap a les deu del matí a un dels temples del menjar de sempre, el Gelida (que no Gèlida, per favor, si el lloc és pur caliu!), al mig de l’Eixample de Barcelona, Urgell-Diputació, en una taula llarga llarga al magatzem. Després de presentacions i etiquetes per saber qui érem, van començar a venir cerveses i porrons, que més tard van servir per demostrar habilitats (o no demostrar-les). Pa, pa amb tomàquet, i tatxàn: la desfilada de tot de plats deliciosos. Que si truites, que si cargols, callos, capipota, el fricandó que és de mareta meva, xistorres, peixet fregit, calamars. Una festa. És que s’hi ha d’anar, de veritat.
Escurem les últimes coses i ve una cambrera fantàstica i ens diu que tranquils, que això era només el pica-pica, que ara triem un segon. El que s’havia atipat de tot patint, però en aquella casa és tot tan bo que baixa sol. Corren les galtes amb patates fregides de les que són com han de ser, ous ferrats amb xistorra o amb bacon, més fricandó per qui no havia arribat a tastar-lo, bacallà amb mongetes. Una santa passada. Després vam acabar amb una croqueta de carn d’olla que pel meu gust no feia justícia a tota la resta, però que per a alguns altres hi casava perfectament.

I els que dominen l’art dels esmorzars de forquilla saben que és un esmorzar que va amb postres, així que van venir postres. Flams, mel i mató, pastís de formatge, i postres de músic per a tots, que és una d’aquelles coses que sembla que es perden però és ben nostra. Amb els cafès, ratafia que ens van baixar els d’Osona i borregos de Cardedeu, regal d’un altre. I cava, i cava, i per què no, uns gintònics.
Sortíem a les dues del migdia, amb l’estómac ple de menjar i beure i el cor ple d’amor i de riure. Perquè alguns ens coneixíem i d’altres no, i l’estona va ser agradable com les coses que no t’esperes però saps que ets on toca i on vols ser.
Ja que érem al carrer Urgell, vam aprofitar per baixar al Bo de Bernat (Urgell, 27) i saludar el personal mentre fèiem una mica del que ja es podria considerar vermut. I aquí alguns se’n van anar a casa, però d’altres no volíem marxar. I els de Lleida tenien el tren a les vuit del vespre. Així que la ruta va seguir. Jo seguia on anaven, jo seguia els experts, els que coneixen aquests barutxos que abans jo hauria considerat massa vells però que ara sé que vell és autèntic i solera i alegria. Llocs d’aquests que no es coneixen pel nom del local sinó pel nom de qui hi ha darrere la barra. Llocs amb història i amor i amb vida.

El camí que baixava avall va fer parada a la Bodega Agustín (Ferlandina, 32), al Mieza (carrer d’en Roig, 16) i a la Bodega d’en Rubén (Robadors, 33). Ho he hagut de mirar a la cronologia de Google perquè al meu cap se’m confonien les coses, i perquè si hi hagués de tornar no en sabria gens ni mica. Però n’hi havia que anaven molt més perduts que jo. Cerveses, Coca-coles, gintònics, vermuts, aigüeta. Tot baixava, i baixaven riures i anècdotes i abraçades i tot d’històries que van transformar el dia en un bon dissabte.
Quan vam enviar les dues delegacions de fora cap al tren, els últims vam aterrar prop del mar: a La Plata. Hi havia gana: peixet fregit, pinxo de botifarra, amanida de tomàquet i ceba, cervesa, vermut, vi. Tot plegat el dia que el jefe feia seixanta-sis anys, cosa que ens va portar a acabar l’esmorzar més llarg de la meva vida cantant tres vegades el Cumpleaños feliz.
El Magí em renyarà, però dissabte va ser mític. Sí, serà un dia mític que em quedarà gravat. Als que no van poder venir: tranquils, n’hi haurà més. L’energia d’aquesta bona gent no s’acaba només amb un dia. En volen més. I ho volen ara. I jo, doncs els hauré de seguir el ritme, ves.

Can Met, esmorzars per entrar en calor a Mieres

Ressenya

Joan Pujol

Avui ha sortit un dia fred, ens hem equipat per anar a fer una ruta amb moto amb l’alicient d’anar a esmorzar a un lloc una mica més lluny dels que el nostre radi d’acció habitual ens imposa.
Sortim d’hora, ens hem abrigat força i a la costa, amb un clima temperat pel Mediterrani, s’aguanta bé. En un moment som a Tordera, aquí la cosa ja té un altre tarannà, els termòmetres han caigut sota zero i els guants semblen insuficients. Continuem fent quilòmetres, passar Maçanet i Girona es fa dur, just entrar al Pla de l’Estany parem en una benzinera i aprofitem per agafar-nos al tub d’escapament per poder escalfar les mans.
Ja falta poc, creuem Banyoles i després d’una carretera humida i freda ja som al nostre destí, a Mieres, a Can Met, un lloc reconegut pels seus àpats tant d’esmorzar com de dinar.

Allà, la presència de la Fina ho domina tot, et dona la benvinguda, t’assigna la taula i et pregunta què vols mentre passa un plat carregat de pa amb tomàquet cap a una taula i es fixa que en un altre ja han acabat i que estant a punt per demanar els cafès.

Ens proposa que mengem embotits i carn a la brasa, acceptem i ens porta un plat amb un variat d’embotits, un bon plat de pa i un porró de vi. Expliquen que fa un temps et portaven la fusta i tu mateix et tallaves els embotits, sembla que l’abús ha fet modificar la tradició i veient la generositat del plat d’embotits fa pensar. Bé, tant s’hi val, ara és ara i val la pena gaudir del que ens donen. Ens ho mengem amb ganes ja entrats en calor. El restaurant és ple, colles de motoristes, famílies, amics, gent gran, jovent… Tothom s’ho passa bé, tant s’hi val perquè està allà, ningú perdona ni una mica del que li posen a taula i a més de la carn a la brasa tenen cassoles, rostits i tot allò que et fa oblidar que a fora el dia és glaçat. Encara tenim temps de què la Fina ens porti una mica més de pa per acabar l’àpat i s’ocupi dels nostres cafès. Ens aixequem a pagar i a l’alegria del bon àpat s’hi suma la del preu que és més que raonable. Si no fos tan lluny, tornaríem cada setmana !

Nosaltres continuarem la ruta amb la moto, la temperatura ja ha pujat i amb la panxa plena tot es veu d’un altre color. Mentre a Can Met serviran els darrers esmorzars i es prepararan per a la següent batalla, el dinar, on segur que tornen a omplir tots els menjadors i a fer feliços a un munt de gent. Un lloc tradicional, obert fa molt temps, on compleixen amb les tradicions de la bona taula i on segur no us sentireu decebuts. Per molts anys continuïn i el puguem visitar.

Gelida, pretèrit ben sostingut

Ressenya

Oriol Asensio

Mentre em menjo un fricandó acompanyat d’una cervesa ben freda, just al darrera meu estan reomplint les bótes de vi pujats dalt d’una escala. Tenen dificultats amb una de les aixetes, que, essent nova, no acaba de funcionar com caldria. Entre els casumdenes del propietari i els silencis del proveïdor dels vins, arriba la noia que fa de cambrera i els explica com funciona realment l’aixeta nova. “Ah, d’acord, d’acord, llavors sí”, i continuen amb la faena.

És ben d’hora pel matí i el lloc s’està omplint amb molta gent local i algun forani perdut, però ben aconsellat. No tenen menú en anglès, però la noia els explica els plats amb un anglès raonablement bo. Després del fricandó, els demano una truita de patates i haig de reconèixer que està deliciosa (més que en altres llocs on les truites són famoses).

En Josep, el forner de Can Bargalló, em toca el colze i em diu que dels seus croissants, ja no en queden (li’n compro sovint); “però xuxos sí”, li responc ràpidament, assenyalant la vitrina de la barra. Me’l trobo sovint, a en Josep, amb una colla d’esmorzadors, mantenint les tradicions que amb tanta bona traça atresora ell mateix amb el seu forn.

El cafè i el servei són tan ràpids, que quan acabo d’esmorzar faig una ronda de reconeixement pel local, descobrint detalls molt culés i artefactes antics encara en ús, dels que formen la història que converteixen el Gelida en un bon lloc tan pretèrit com actual, dels que queden ben pocs. Altament recomanable, de debò.

La familiaritat de Can Font, a Hostalets d’en Bas

Ressenya

Oriol Asensio

Els dies de vent, val la pena rendir-se d’hora i anar a esmorzar directament, passant de la pedalada. He passat tres vegades pel davant de Can Font, a Hostalets d’en Bas, abans de donar la volta a l’edifici i aparcar la bicicleta al pati del darrera. L’entrada davantera és més elegant, però entrar pel bany té els seus avantatges fisiològics, a més de permetre fer una ullada a la cuina, amb la Glòria enfeinada.

La sala és plena de gom a gom, amb un públic local entregat que veu en porró vi negre amb gasosa. Soc l’únic que demana cervesa, una Estrella Galicia de tirador ben fresca. No hi ha música ni televisió de fons. De fet, quan tots els parroquians se’n van a tres quarts de dotze, em quedo tot sol en silenci. Abans, però, m’assabento de la vida d’Hostalets, de la mort d’un veí, del “fred que carda”, que no és normal, tu, de la feina d’un jove, dels vicis de l’altre més madur. Mentre jo m’empasso un cap i pota molt gustós amb l’ajuda d’un pa amb la molla perfecta per sucar-lo bé, l’encarregat va netejant les taules i preparant-les pels dinar. En un moment donat, ell mateix m’apunta que no és greix això blanc que tinc a la cassoleta de fang, que “és col·lagen i que es menja”, perquè porta estona veient que m’ho estic deixant (pel final). Li agraeixo i segueixo menjant al meu ritme. Un home torna a buscar la gorra, que li havia caigut al terra, però fent broma com si tornés a esmorzar (i m’ho he cregut!).

Amb una decoració més aviat rústica, estovalles, quadres a les parets i mampares de fusta fosca, l’ambient familiar de Can Font dona l’escalf necessari per interactuar amb la clientela, que no et fan estrany. La seva carta és relativament curta i tracta cuina tradicional catalana casolana, on la graella és protagonista.

Pel cafè, l’home m’ofereix un paquet obert amb tres magdalenes, deixant-lo damunt la taula com qui no vol la cosa, en un gest més amical que no pas de restaurador. Li ho agraeixo prenent-ne una.

Sortint del restaurant, veig que m’acompanya a la porta per comprovar que la bicicleta segueix allà, perquè “no n’han robat mai cap, aquí”. M’acomiado desitjant-li una bona entrada d’any i agraint-li un esmorzar de forquilla tan autèntic (per menys de dotze euros).

Can Joan, brasa i cargols a Sant Cebrià de Vallalta

Ressenya

Joan Pujol

Dissabte d’inicis de desembre, aquest any, càlid fins a quasi novembre, comença amb una temperatura més fresca, i quan fa fred, ve de gust recórrer carreteres estretes, fer via veient el gebrat de la matinada, les bassas glaçades arran de la carretera, passar per baguenys que et fan enyorar el sol i la calor que fins fa poc et fastiguejava, amb l’objectiu d’anar a fer un esmorzar a un lloc on en arribar pots atansar-te a la llar de foc encesa, ensumar l’olor de brasa i de cassoles fent xup-xup i sentir-te que has arribat al teu objectiu.

Tots tenim a prop de casa una carretera d’aquestes, que potser no porta enlloc, però que sí que compleix amb aquest desig de satisfer l’àpat matinal. A l’Alt Maresme en tenim una que uneix Sant Pol amb Arenys de Munt, passant per la Vallalta i on tenim llocs com el que busquem avui. Després, aquesta carretera et permet anar cap al Vallès, o seguir fins a Mataró, en un trajecte d’una hora en comptes dels vint minuts de l’autopista.

Només sortir de Sant Cebrià hi ha un entorn de bosc on fins fa uns anys et sorprenia una petita plaça de braus, tan petita que s’hi feien curses de vaquilles en comptes de braus. Eren curses adreçades a turistes que venien a Catalunya a viure perillosament, passant el dia al sol i gaudint al vespre com si fossin toreros creient que eren al mig de Sierra Morena o ves a saber on, a un cortijo on els deixaven fer fotos amb traje de luces, agafar un drap vermell per posar-se davant del que els deien era un brau i mamar quantitats immenses de sangria que feien en bidons recuperats d’alguna indústria propera i que no podem garantir que fossin aptes per utilitzar en alimentació.

Els temps canvien, la placeta ja no existeix, els guiris ara ja no mamen tant perquè l’euro va fer que els preus s’acostessin als de casa seva i ara els costa el mateix anar a destinacions en un curt trajecte d’avió que venir a Catalunya en un de llarg en bus. El que no ha canviat és que just allà tenim Can Joan, una casa on serveixen àpats tradicionals, carn a la brasa, escalivades, cassoles i postres de tota la vida, amb vi de la bota i poques sofisticacions.

Els qui ara ho porten fa només un temps que hi són, però han mantingut l’esperit de casa de pagés on esmorzar i dinar com a tals. Són d’origen de Lleida i també ofereixen cargols, tant tradicionals per allà.
En entrar, ja hi ha una taula ocupada per professionals de l’esmorzar, d’aquells que sembla que vulguin tastar tota la carta, que tenen al cuiner atabalat perquè cada cop que els entrega el plat demanat ja fan la següent comanda sense tastar el rebut. Uns autèntics farts ! La llar de foc és encesa, l’ambient encara és frescot però ja veus que podràs esmorzar com esperaves.

Ens diuen que tenen un esmorzar del dia amb botifarra, ou i patates que amb beguda i cafè cobren a 11 euros. Ens canten els plats del dia i tenen senglar, mandonguilles de senglar, galtes estofades, vedella amb bolets i un munt de coses a la brasa, peus, xai, conill, pollastre, botifarres…
Cal prendre decisions. Així que demanem les mandonguilles de senglar, uns peus a la brasa i una botifarra negre. Som dos i compartirem els plats. De seguida ens porten torrades, all, tomàquets per sucar i allioli. Això ens té entretinguts fins que arriben els plats. Ens agraden molt les mandonguilles i és molt bona la botifarra negre, els peus una mica per sota. Per a tot hi ha un porró de vi negre que fa ajut perquè tot vagi avall.

El lloc ha anat omplint-se, i encara que no queda a petar, l’ambient ja és més càlid que en arribar.

Ho rematem amb uns cafès i la sensació que avui comencem bé el dia.
Els professionals de la taula del costat ja van per la segona ronda de cigalons i xarrups. Bon profit !

Va parir quin menjar, esmorzars a Arenys

Ressenya

Joan Pujol

A Arenys, quan demanes una adreça tothom et referencia a la Riera, si és a la dreta o a l’esquerra i a quina alçada queda. I és que és un típic poble del Maresme, que s’ha desenvolupat al llarg d’aquest eix com alguns pobles veïns, amb uns límits marcats a banda i banda, que el fa un poble de riera, més que cap altre.
I avui anem al Va parir, quin menjar, pujant a l’esquerra de la riera i a l’extrem superior del poble, a tocar de l’entrada de l’autopista. Un petit local ocupat en alt percentatge per una cuina oberta. I és just que així sigui, perquè aquí es cuina i molt. Dins té cinc taules comptades, però també hi ha una terrassa que amb bon temps fa augmentar la seva capacitat.

Us dèiem que s’hi cuina i és de debò. Tenen un munt de cassoles, amb salses i brous potents i amb acompanyaments com una samfaina de bandera, que també cal cuinar. Un dia típic podeu triar morro i orella, peus, vedella amb bolets, cansalada a baixa temperatura, vàries modalitats de cargols, galtes, conill amb cargols, mandonguilles amb sèpia, bacallà amb samfaina… què us deia ?

I també t’ofereixen brasa. De nou tot l’animal a peces. Peus, galta, cansalada… i és clar, botifarres. Normal, negra i del perol. De segur que hi ha alguna cosa que us fa el pes. La qualitat i el carinyo en la preparació, assegurats.

I aquí cal parar màquines. Cal estar atents i retenir perquè hi tornarem una i una altra vegada. Amb tot el que cuinen i preparen, amb l’acompanyament de pa de coca sucat amb tomàquet encara hi ha alguna cosa que destaca ? Doncs sí. L’allioli. És perfecte. Només all i oli. Lligat a mà i servit en un petit morter que adoptaries.

L’esmorzar és un menú a preu tancat, econòmic i que inclou un dels plats principals, beguda, pa de coca i allioli. Són molt generosos i si fas curt d’alguna cosa, no hi ha pega en demanar-ne més. I si tens el vici de fer llesques de pa amb allioli, garantit que faràs curt d’ambdues coses.

Mentre continuïn treballant com ara, amb mi poden comptar per tornar un i un altra vegada soc capaç de fer el que calgui per tenir el privilegi de tornar a menjar aquest allioli que fa temps no superava al que tenia considerat número ú al podi, el d’un lloc que ja no existeix. Tenim nou rei de l’allioli !

La Nota, el millor dels dos mons per esmorzar a Pineda

Ressenya

Joan Pujol

Els llocs per esmorzar, aquells a on va gent que està treballant, que deixa eines sobre la taula, on hi ha sempre caliu, solen ser sorollosos, caòtics, no aptes per delicats. A canvi pots comptar amb una bona cassola, amb racions satisfactòries, amb algú que t’engrescarà a prendre un xarrup i amb un balanç final satisfactori.

D’altres són més tranquils. Hi va gent que no crida, jubilats, professors d’institut, treballadors municipals. Allà creus que només podràs menjar un entrepà, fer un cafetó i saludar als veïns de taula amb un moviment de cap, sense aixecar la veu.
La Nota és la barreja d’aquests dos mons. Gent discreta i cassoles potents.
Un lloc cuidat, net, polit, on et tracten amablement i volen que surtis satisfet tant si vols un entrepà com si vols quelcom més contundent.

Avui tenien peus, cua, vedella, galtes i cap de llom amb carxofes. Hem tastat la cua i els peus. Els dos plats eren bons, ben fets, amb una salsa que demanava pa.
De mica en mica ha anat guanyant fama pels seus guisats entre la gent que coneix molts llocs, que surt dels típics i que vol tastar que fan pels llocs. Les vegades que hi he anat he sortit satisfet. És un bon lloc, a prop hi ha on aparcar sense problemes i sense pagar i no serà el primer lloc que et vingui al cap quan vulguis esmorzar per la zona, però surts content, així que, poc més es pot demanar. Tanquen els diumenges.

Can Ros, truita (i més) de forquilla a Gràcia

Ressenya

Oriol Asensio

Amb la bicicleta al taller de reparació per la vuitena punxada consecutiva en vuit sortides, contrariat per les adversitats i amb l’esperit esmorzador pels núvols, enfilo Roger de Flor fins a Can Ros (Gràcia, Barcelona) per satisfer almenys un dels motius que em fa llevar ben d’hora els matins de diumenge. Escollit a l’atzar d’entre tots els llocs del completíssim mapa d’Esmorzars de Forquilla i sense cap mena de coneixement previ, el primer que em sorprèn és l’antiguitat del restaurant, que supera la meva per ben poc.

Trobo lloc a una de les taules baixes de la zona de barra, plens com estan tant la terrassa com el menjador del fons. Són les onze del matí i avui diumenge obren fins les quatre, així que no m’arronso i demano uns peus de porc amb ceps i els bunyols de bacallà (en tapa petita) que només fan diumenges i festius, però em trobo que només els fan a partir de dos quarts de dues. Llàstima!

L’alternativa que em proposa el jove cambrer és una de les millors truites de patates (amb ceba!) que he menjat en molt de temps. Sucosa però no crua, amb la ceba dolça i la patata al punt, l’acompanyen tres llesques de pa amb abundant tomàquet. Escurant els peus de porc com si d’olives amb pinyol es tractés, menjo com si no hagués sopat res ahir, com si els plats no tinguessin final, com si la cervesa vingués del barril i com si hagués fet quaranta kilòmetres amb la bici…

Truita de patates i ceba (*Foto: Oriol Asensio*)

L’extensa carta, que també fa d’estovalles a la taula de fusta fosca, llista tant les tapes fredes i calentes com els entrepans freds i calents, i costa trobar-ne’n algun de més de sis euros (gran) o de quatre euros (petit). Les quantitats són generoses i amb un parell de tapes grans ja he esmorzat. Un servei àgil i una decoració de les de tota la vida, sense cap concessió a les noves tendències d’interiors, completen un dels lloc que no trigaré a tornar a visitar.

Perquè és només quan escuro la salsa i m’empasso l’última mossegada de pa, que aixeco el cap i me n’adono del frenètic ritme que duu el restaurant; dels cinc cambrers que no paren quiets amunt i avall, del públic cent per cent local que baixa a esmorzar amb la família o amb la colla – entre ells hi ha un actor de telesèries-, d’alguns avis de tota la vida – dels que surten acomiadant-se sense ni tan sols girar el cap -, dels autèntics que demanen la seva copa de vi negre i unes mandonguilles (que també serveixen en entrepà!) i penso que aquest, i no pas cap altre, havia de ser el lloc triat per al meu primer esmorzar de forquilla, perquè la sort és així: magnífica si no punxes. Fotografio la carta i el local, pago els setze euros que em demanen i me’n vaig més que feliç.

Ep! Compte, que dissabte no obren!