Amb la bicicleta al taller de reparació per la vuitena punxada consecutiva en vuit sortides, contrariat per les adversitats i amb l’esperit esmorzador pels núvols, enfilo Roger de Flor fins a Can Ros (Gràcia, Barcelona) per satisfer almenys un dels motius que em fa llevar ben d’hora els matins de diumenge. Escollit a l’atzar d’entre tots els llocs del completíssim mapa d’Esmorzars de Forquilla i sense cap mena de coneixement previ, el primer que em sorprèn és l’antiguitat del restaurant, que supera la meva per ben poc.
Trobo lloc a una de les taules baixes de la zona de barra, plens com estan tant la terrassa com el menjador del fons. Són les onze del matí i avui diumenge obren fins les quatre, així que no m’arronso i demano uns peus de porc amb ceps i els bunyols de bacallà (en tapa petita) que només fan diumenges i festius, però em trobo que només els fan a partir de dos quarts de dues. Llàstima!
L’alternativa que em proposa el jove cambrer és una de les millors truites de patates (amb ceba!) que he menjat en molt de temps. Sucosa però no crua, amb la ceba dolça i la patata al punt, l’acompanyen tres llesques de pa amb abundant tomàquet. Escurant els peus de porc com si d’olives amb pinyol es tractés, menjo com si no hagués sopat res ahir, com si els plats no tinguessin final, com si la cervesa vingués del barril i com si hagués fet quaranta kilòmetres amb la bici…
L’extensa carta, que també fa d’estovalles a la taula de fusta fosca, llista tant les tapes fredes i calentes com els entrepans freds i calents, i costa trobar-ne’n algun de més de sis euros (gran) o de quatre euros (petit). Les quantitats són generoses i amb un parell de tapes grans ja he esmorzat. Un servei àgil i una decoració de les de tota la vida, sense cap concessió a les noves tendències d’interiors, completen un dels lloc que no trigaré a tornar a visitar.
Perquè és només quan escuro la salsa i m’empasso l’última mossegada de pa, que aixeco el cap i me n’adono del frenètic ritme que duu el restaurant; dels cinc cambrers que no paren quiets amunt i avall, del públic cent per cent local que baixa a esmorzar amb la família o amb la colla – entre ells hi ha un actor de telesèries-, d’alguns avis de tota la vida – dels que surten acomiadant-se sense ni tan sols girar el cap -, dels autèntics que demanen la seva copa de vi negre i unes mandonguilles (que també serveixen en entrepà!) i penso que aquest, i no pas cap altre, havia de ser el lloc triat per al meu primer esmorzar de forquilla, perquè la sort és així: magnífica si no punxes. Fotografio la carta i el local, pago els setze euros que em demanen i me’n vaig més que feliç.
Ep! Compte, que dissabte no obren!