La familiaritat de Can Font, a Hostalets d’en Bas

Ressenya

Els dies de vent, val la pena rendir-se d’hora i anar a esmorzar directament, passant de la pedalada. He passat tres vegades pel davant de Can Font, a Hostalets d’en Bas, abans de donar la volta a l’edifici i aparcar la bicicleta al pati del darrera. L’entrada davantera és més elegant, però entrar pel bany té els seus avantatges fisiològics, a més de permetre fer una ullada a la cuina, amb la Glòria enfeinada.

La sala és plena de gom a gom, amb un públic local entregat que veu en porró vi negre amb gasosa. Soc l’únic que demana cervesa, una Estrella Galicia de tirador ben fresca. No hi ha música ni televisió de fons. De fet, quan tots els parroquians se’n van a tres quarts de dotze, em quedo tot sol en silenci. Abans, però, m’assabento de la vida d’Hostalets, de la mort d’un veí, del “fred que carda”, que no és normal, tu, de la feina d’un jove, dels vicis de l’altre més madur. Mentre jo m’empasso un cap i pota molt gustós amb l’ajuda d’un pa amb la molla perfecta per sucar-lo bé, l’encarregat va netejant les taules i preparant-les pels dinar. En un moment donat, ell mateix m’apunta que no és greix això blanc que tinc a la cassoleta de fang, que “és col·lagen i que es menja”, perquè porta estona veient que m’ho estic deixant (pel final). Li agraeixo i segueixo menjant al meu ritme.  Un home torna a buscar la gorra, que li havia caigut al terra, però fent broma com si tornés a esmorzar (i m’ho he cregut!).

Foto: Oriol Asensio

Amb una decoració més aviat rústica, estovalles, quadres a les parets i mampares de fusta fosca, l’ambient familiar de Can Font dona l’escalf necessari per interactuar amb la clientela, que no et fan estrany. La seva carta és relativament curta i tracta cuina tradicional catalana casolana, on la graella és protagonista.

Pel cafè, l’home m’ofereix un paquet obert amb tres magdalenes, deixant-lo damunt la taula com qui no vol la cosa, en un gest més amical que no pas de restaurador. Li ho agraeixo prenent-ne una.

Sortint del restaurant, veig que m’acompanya a la porta per comprovar que la bicicleta segueix allà, perquè “no n’han robat mai cap, aquí”. M’acomiado desitjant-li una bona entrada d’any i agraint-li un esmorzar de forquilla tan autèntic (per menys de dotze euros).

Can Joan, brasa i cargols a Sant Cebrià de Vallalta

Ressenya

Dissabte d’inicis de desembre, aquest any, càlid fins a quasi novembre, comença amb una temperatura més fresca, i quan fa fred, ve de gust recórrer carreteres estretes, fer via veient el gebrat de la matinada, les bassas glaçades arran de la carretera, passar per baguenys que et fan enyorar el sol i la calor que fins fa poc et fastiguejava, amb l’objectiu d’anar a fer un esmorzar a un lloc on en arribar pots atansar-te a la llar de foc encesa, ensumar l’olor de brasa i de cassoles fent xup-xup i sentir-te que has arribat al teu objectiu.

Tots tenim a prop de casa una carretera d’aquestes, que potser no porta enlloc, però que sí que compleix amb aquest desig de satisfer l’àpat matinal. A l’Alt Maresme en tenim una que uneix Sant Pol amb Arenys de Munt, passant per la Vallalta i on tenim llocs com el que busquem avui. Després, aquesta carretera et permet anar cap al Vallès, o seguir fins a Mataró, en un trajecte d’una hora en comptes dels vint minuts de l’autopista.

Foto: Joan Pujol

Només sortir de Sant Cebrià hi ha un entorn de bosc on fins fa uns anys et sorprenia una petita plaça de braus, tan petita que s’hi feien curses de vaquilles en comptes de braus. Eren curses adreçades a turistes que venien a Catalunya a viure perillosament, passant el dia al sol i gaudint al vespre com si fossin toreros creient que eren al mig de Sierra Morena o ves a saber on, a un cortijo on els deixaven fer fotos amb traje de luces, agafar un drap vermell per posar-se davant del que els deien era un brau i mamar quantitats immenses de sangria que feien en bidons recuperats d’alguna indústria propera i que no podem garantir que fossin aptes per utilitzar en alimentació.

Els temps canvien, la placeta ja no existeix, els guiris ara ja no mamen tant perquè l’euro va fer que els preus s’acostessin als de casa seva i ara els costa el mateix anar a destinacions en un curt trajecte d’avió que venir a Catalunya en un de llarg en bus. El que no ha canviat és que just allà tenim Can Joan, una casa on serveixen àpats tradicionals, carn a la brasa, escalivades, cassoles i postres de tota la vida, amb vi de la bota i poques sofisticacions.

Foto: Joan Pujol

Els qui ara ho porten fa només un temps que hi són, però han mantingut l’esperit de casa de pagés on esmorzar i dinar com a tals. Són d’origen de Lleida i també ofereixen cargols, tant tradicionals per allà.
En entrar, ja hi ha una taula ocupada per professionals de l’esmorzar, d’aquells que sembla que vulguin tastar tota la carta, que tenen al cuiner atabalat perquè cada cop que els entrega el plat demanat ja fan la següent comanda sense tastar el rebut. Uns autèntics farts ! La llar de foc és encesa, l’ambient encara és frescot però ja veus que podràs esmorzar com esperaves.

Ens diuen que tenen un esmorzar del dia amb botifarra, ou i patates que amb beguda i cafè cobren a 11 euros. Ens canten els plats del dia i tenen senglar, mandonguilles de senglar, galtes estofades, vedella amb bolets i un munt de coses a la brasa, peus, xai, conill, pollastre, botifarres…
Cal prendre decisions. Així que demanem les mandonguilles de senglar, uns peus a la brasa i una botifarra negre. Som dos i compartirem els plats. De seguida ens porten torrades, all, tomàquets per sucar i allioli. Això ens té entretinguts fins que arriben els plats. Ens agraden molt les mandonguilles i és molt bona la botifarra negre, els peus una mica per sota. Per a tot hi ha un porró de vi negre que fa ajut perquè tot vagi avall.

El lloc ha anat omplint-se, i encara que no queda a petar, l’ambient ja és més càlid que en arribar.

Ho rematem amb uns cafès i la sensació que avui comencem bé el dia.
Els professionals de la taula del costat ja van per la segona ronda de cigalons i xarrups. Bon profit !

Va parir quin menjar, esmorzars a Arenys

Ressenya

A Arenys, quan demanes una adreça tothom et referencia a la Riera, si és a la dreta o a l’esquerra i a quina alçada queda. I és que és un típic poble del Maresme, que s’ha desenvolupat al llarg d’aquest eix com alguns pobles veïns, amb uns límits marcats a banda i banda, que el fa un poble de riera, més que cap altre.
I avui anem al Va parir, quin menjar, pujant a l’esquerra de la riera i a l’extrem superior del poble, a tocar de l’entrada de l’autopista. Un petit local ocupat en alt percentatge per una cuina oberta. I és just que així sigui, perquè aquí es cuina i molt. Dins té cinc taules comptades, però també hi ha una terrassa que amb bon temps fa augmentar la seva capacitat.

Foto: Joan Pujol

Us dèiem que s’hi cuina i és de debò. Tenen un munt de cassoles, amb salses i brous potents i amb acompanyaments com una samfaina de bandera, que també cal cuinar. Un dia típic podeu triar morro i orella, peus, vedella amb bolets, cansalada a baixa temperatura, vàries modalitats de cargols, galtes, conill amb cargols, mandonguilles amb sèpia, bacallà amb samfaina… què us deia ? 

I també t’ofereixen brasa. De nou tot l’animal a peces. Peus, galta, cansalada… i és clar, botifarres. Normal, negra i del perol. De segur que hi ha alguna cosa que us fa el pes. La qualitat i el carinyo en la preparació, assegurats.

Foto Joan Pujol

I aquí cal parar màquines. Cal estar atents i retenir perquè hi tornarem una i una altra vegada. Amb tot el que cuinen i preparen, amb l’acompanyament de pa de coca sucat amb tomàquet encara hi ha alguna cosa que destaca ? Doncs sí. L’allioli. És perfecte. Només all i oli. Lligat a mà i servit en un petit morter que adoptaries.

L’esmorzar és un menú a preu tancat, econòmic i que inclou un dels plats principals, beguda, pa de coca i allioli. Són molt generosos i si fas curt d’alguna cosa, no hi ha pega en demanar-ne més. I si tens el vici de fer llesques de pa amb allioli, garantit que faràs curt d’ambdues coses.

Foto Joan Pujol

Mentre continuïn treballant com ara, amb mi poden comptar per tornar un i un altra vegada soc capaç de fer el que calgui per tenir el privilegi de tornar a menjar aquest allioli que fa temps no superava al que tenia considerat número ú al podi, el d’un lloc que ja no existeix. Tenim nou rei de l’allioli !

Restaurant Anna, esmorzars al cor del Ripollès

Ressenya

Hi ha restaurants regentats per persones molt interessants amb una llarga trajectòria i una història al darrera que val molt la pena de conèixer. És el cas del Restaurant Anna, a Ventolà. Un referent a les terres del Ripollès i reconegut per molts arreu del territori. Regentat per Anna Pous Cabanes, i famós per la cuina tradicional de cassola i de xup-xup, és un restaurant que heu de tenir ben marcat al vostre mapa.

Ventolà és un poblet de no més de 25 habitants, que pertany al municipi de Ribes de Freser. S’hi accedeix des de la Collada de Tosses i es troba a poc més de 8 km des de Ribes. És per això que el Restaurant Anna és tan concorregut per motoristes, senderistes, ciclistes, turistes, etc… A l’hivern és molt freqüentat també per molts esquiadors, per la seva proximitat amb la Vall de Núria, i també pels que hi fan parada provinents de Puigcerdà, les pistes de La Molina i Mesella, o d’altres indrets. 

Mentre puges desde Ribes cap a Ventolà i et recrees amb les sensacionals vistes, ja t’imagines que en el Restaurant Anna gaudiràs d’una cuina de muntanya extraordinàriament elaborada i d’un sabor potent. I efectivament, en donem fe i és que realment us en llepareu els dits!

Foto de Coneix Catalunya Esmorzant

Un cop a dins el restaurant, ens trobem a l’Anna, una dona enèrgica, viva i amb molta passió per la vida i la seva feina. Ens acull com a casa i no deixa mai de somriure mentre ens acompanya a la nostra taula. L’Anna és filla de Ventolà i ens explica amb entusiasme la seva història mentre ens va ensenyant fotografies, quadres i/o retalls de diaris i revistes que guarda de diversos reconeixements que ha obtingut. Anteriorment, l’Anna havia sigut la barquera de la Vall de Núria i allà li van oferir fer de professora d’esquí sense haver-ne practicat mai. Ella amb l’empenta i valentia que la caracteritza, se’n va anar a Madrid a treure’s el carnet de professora d’esquí, títol que va assolir l’any 1967. Ella tota orgullosa, ens mostra el títol original i ens explica les dificultats amb què es va trobar, perquè no era habitual ni ben vist que una dona pogués fer aquest tipus de coses en aquelles èpoques. Va ser, en aquells temps, la tercera professora d’Esquí d’Espanya i la segona de Catalunya. 

L’any 1979, decideix tornar amb els pares i obre un restaurant anomenat Fonda Anna. La seva mare era molt bona cuinera i ella n’havia après moltes receptes. Va aprofitar tot aquest coneixement per la cuina de fonda i els plats estrella que es cuinaven aleshores encara són vigents. Més tard aquell local deixà de ser Fonda Anna per anomenar-se Restaurant Anna, conegut també per Ca l’Anna de Ventolà.

Avui dia conserva encara molta clientela fidelitzada d’aleshores i es caracteritza per una carta de cuina tradicional casolana i catalana dividida en quatre apartats: 

– els entrants freds, amb els embotits del Ripollès com a plat estrella.

– els entrants calents, dominats per la sopa de brou, favetes a la catalana, cap i pota…

– la carn a la brasa, amb carn de proximitat del Ripollès

– els guisats de sempre servits amb cassola, l’apartat estrella segurament de la carta

Nosaltres hem escollit de primer un assortiment d’embotits del Ripollès. Realment molt bons, es nota que són artesans. N’hem degustat llonganissa, fuet, xoriç, bull negre, bull blanc, catalana i formatge… Una bona combinació amb un bon pa de pagès amb tomàquet i un bon vi de la casa en porró.

Seguidament hem demanat la vedella amb bolets i l’ànec a la cassola. Cadascún amb la seva cassola i la seva pròpia salsa. Amics, hem assistit a un espectacle culinari meravellós.

Veure sortir aquelles cassoles de la cuina i com arriben a la nostra taula, amb aquell xup-xup, aquell fum i aquella oloreta que t’embadaleix i et porta a un món de sensacions, és senzillament el que anomenem felicitat.

Certament una delícia, la vedella tendre i suau que es desfà directament a la forquilla, i l’ànec amb un sabor potent, tendre i deliciós. Realment demaneu força pa, perquè ni la salsa podreu deixar.

Les postres són casolanes, però de cases de pagès o negocis dels voltants. N’hem tastat el pastís de formatge i un flam de coco al•lucinant, més gran de l’habitual, amb una textura consistent i veritablement molt gustós.

Indubtablement el Restaurant Anna té tots els valors de l’Anna Pous Cabanes i que l’han fet créixer al llarg de la seva vida; dedicació, esforç, treball, tenacitat, coneixement, valentia, innovació, emprenedoria, alegria… i amor, molt d’amor pel que fa, amor pel seu local, amor per la seva gent, pel territori i amor per la cuina. I això es tradueix als fogons i als seus plats.

Nosaltres hem gaudit moltíssim. Tornarem!

I aprofitem des d’aquí per donar-li les gràcies a l’Anna i el Pere per tota l’estada i el tracte rebut. Ara entenem perquè sou un referent de les terres del Ripollès i arreu, i des d’avui també ho sereu per a nosaltres.

La Nota, el millor dels dos mons per esmorzar a Pineda

Ressenya

Els llocs per esmorzar, aquells a on va gent que està treballant, que deixa eines sobre la taula, on hi ha sempre caliu, solen ser sorollosos, caòtics, no aptes per delicats. A canvi pots comptar amb una bona cassola, amb racions satisfactòries, amb algú que t’engrescarà a prendre un xarrup i amb un balanç final satisfactori.

La cua de La Nota (Foto: Joan Pujol)

D’altres són més tranquils. Hi va gent que no crida, jubilats, professors d’institut, treballadors municipals. Allà creus que només podràs menjar un entrepà, fer un cafetó i saludar als veïns de taula amb un moviment de cap, sense aixecar la veu.
La Nota és la barreja d’aquests dos mons. Gent discreta i cassoles potents.
Un lloc cuidat, net, polit, on et tracten amablement i volen que surtis satisfet tant si vols un entrepà com si vols quelcom més contundent.

La Nota (Foto: Joan Pujol)

Avui tenien peus, cua, vedella, galtes i cap de llom amb carxofes. Hem tastat la cua i els peus. Els dos plats eren bons, ben fets, amb una salsa que demanava pa.
De mica en mica ha anat guanyant fama pels seus guisats entre la gent que coneix molts llocs, que surt dels típics i que vol tastar que fan pels llocs. Les vegades que hi he anat he sortit satisfet. És un bon lloc, a prop hi ha on aparcar sense problemes i sense pagar i no serà el primer lloc que et vingui al cap quan vulguis esmorzar per la zona, però surts content, així que, poc més es pot demanar. Tanquen els diumenges.

Can Ros, truita (i més) de forquilla a Gràcia

Ressenya

Amb la bicicleta al taller de reparació per la vuitena punxada consecutiva en vuit sortides, contrariat per les adversitats i amb l’esperit esmorzador pels núvols, enfilo Roger de Flor fins a Can Ros (Gràcia, Barcelona) per satisfer almenys un dels motius que em fa llevar ben d’hora els matins de diumenge. Escollit a l’atzar d’entre tots els llocs del completíssim mapa d’Esmorzars de Forquilla i sense cap mena de coneixement previ, el primer que em sorprèn és l’antiguitat del restaurant, que supera la meva per ben poc.

Trobo lloc a una de les taules baixes de la zona de barra, plens com estan tant la terrassa com el menjador del fons. Són les onze del matí i avui diumenge obren fins les quatre, així que no m’arronso i demano uns peus de porc amb ceps i els bunyols de bacallà (en tapa petita) que només fan diumenges i festius, però em trobo que només els fan a partir de dos quarts de dues. Llàstima!

Peus de porc (Foto: Oriol Asensio)

L’alternativa que em proposa el jove cambrer és una de les millors truites de patates (amb ceba!) que he menjat en molt de temps. Sucosa però no crua, amb la ceba dolça i la patata al punt, l’acompanyen tres llesques de pa amb abundant tomàquet. Escurant els peus de porc com si d’olives amb pinyol es tractés, menjo com si no hagués sopat res ahir, com si els plats no tinguessin final, com si la cervesa vingués del barril i com si hagués fet quaranta kilòmetres amb la bici… 

Truita de patates i ceba (Foto: Oriol Asensio)

L’extensa carta, que també fa d’estovalles a la taula de fusta fosca, llista tant les tapes fredes i calentes com els entrepans freds i calents, i costa trobar-ne’n algun de més de sis euros (gran) o de quatre euros (petit). Les quantitats són generoses i amb un parell de tapes grans ja he esmorzat. Un servei àgil i una decoració de les de tota la vida, sense cap concessió a les noves tendències d’interiors, completen un dels lloc que no trigaré a tornar a visitar.  

Perquè és només quan escuro la salsa i m’empasso l’última mossegada de pa, que aixeco el cap i me n’adono del frenètic ritme que duu el restaurant; dels cinc cambrers que no paren quiets amunt i avall, del públic cent per cent local que baixa a esmorzar amb la família o amb la colla – entre ells hi ha un actor de telesèries-, d’alguns avis de tota la vida – dels que surten acomiadant-se sense ni tan sols girar el cap -, dels autèntics que demanen la seva copa de vi negre i unes mandonguilles (que també serveixen en entrepà!) i penso que aquest, i no pas cap altre, havia de ser el lloc triat per al meu primer esmorzar de forquilla, perquè la sort és així: magnífica si no punxes. Fotografio la carta i el local, pago els setze euros que em demanen i me’n vaig més que feliç. 

Ep! Compte, que dissabte no obren!

Can Marqués, esmorzars a l’interior del Maresme

Ressenya

Al Maresme, molt a prop de la platja, hi ha la serralada Litoral, un parc natural i un canvi de paisatge i activitats a pocs kilòmetres de distància. Molta gent s’hi acosta a caminar, a fer rutes en bicicleta, en moto, de cacera, a buscar bolets i a moltes altres activitats tan diferents de les de sol i platja comuns a la costa.
Tenim algun lloc per a completar aquestes sortides fent un esmorzar de forquilla que ens fa el dia més fàcil o que justifiquen els kilòmetres caminats o rodats que hem fet o farem.
Avui hem estat a prop de Pineda, on tot pujant pel passeig d’Horsavinya, que es diu així, però que és una carretera local, no un passeig, hi tenim un munt de recorreguts per a fer fins a Calella, Tordera, Sant Celoni, Blanes…

Foto: Joan Pujol

Però amb una parada a 4 kilòmetres de Pineda, on la carretera encara és asfaltada, prou interessant: Can Marqués. És una casa al costat de la carretera, que trobem fàcilment per la indicació del seu ampli pàrquing, on serveixen menús diàriament (llevat de dimarts que tanquen) i on dissabte i diumenge tenen esmorzar de forquilla, amb unes quantes opcions de preu tancat. Són 8,50 euros molt ben pagats pel que et donen. Inclou vi, pa torrat i allioli.

Els esmorzars s’omplen de ciclistes i motoristes que comencen o acaben aquí les seves rutes de muntanya, però també de caminants, passejadors o, simplement, esmorzadors.

En el menú d’esmorzar pots triar brasa, cassoles, ous i també peix, ja que els amos tenen peixateries i coneixen bé el producte.

El menú és prou econòmic i la qualitat no està malament sabent el que pagarem. El pitjor de tot ha estat el vi, així que si esteu disposats a pagar un suplement, jo el destinaria a això.
Aneu-hi, gaudiu del Maresme d’interior, feu una bona passejada i un bon esmorzar de forquilla.

El menú de preu tancat de Can Marqués (Foto: Joan Pujol)

Finalment, avisar-vos que si el busqueu al Google, us apareix l’adreça de Tordera, a on pertany el restaurant, però s’hi arriba molt millor des de Pineda.

La Morera, esmorzars per totes les butxaques

Ressenya

A la carretera N-II, al costat de la riera de Sant Simó, just entrant a Mataró venint de l’Alt Maresme, tenim un bar on tenen una cura del producte i una varietat que fa gaudir i pensar a tornar una i una altra vegada a tastar les seves propostes.

Obren de 8 del matí a 4 de la tarda, de dilluns a dissabte. A totes hores hi ha gent, fent esmorzars, esmorzars tardans, dinars aviat i dinars a l’hora que toca.

El pop de muntanya de La Morera Foto: Joan Pujol

Pel que fa als esmorzars, pots triar un plat com fetge amb ceba, mandonguilles, galtes, sardines, bacallà… Amb una mica de vi i un cafè, pagaràs 10-12-15 euros segons. Satisfacció assegurada.

Avui, però, nosaltres hi hem fet un esmorzar tardà amb l’objectiu de no dinar per motius que no venen al cas… Però, vaja, el menjar dels avions, que se’l fotin ells!

La tria han estat carxofes arrebossades -les primeres que mengem aquest any-, pop de muntanya, una broma que fan, ja que és una orella de porc que couen a poc a poc i després tallen i fregeixen per a servir-la sobre patata i amanida amb pebre vermell -com el pop a feira-. Uns calamars a la planxa i un bacallà amb samfaina. Tot per compartir, amb unes llesques de pa amb tomàquet i amb un vi del Montsant que ens han recomanat per la tria que hem fet. Després uns cafetons i tot a un preu de 59,60 euros. Quasi 30 euros per cap, menjar abundant i de qualitat, així que, ens donem per satisfets.

Un lloc curiós, ja que només té terrassa, sempre amb molta afluència i on pots fer un esmorzar des de 10 euros fins a 100, tu decideixes. Avui tenien llagosta XXL de 2kg a 160 euros! 

Tot bo: la reivindicació de l’entrepà de sempre

Ressenya

Sí, ja sé que l’entrepà no entra en la categoria del que normalment entenem com esmorzar de forquilla, tot i que hi ha llocs com, per exemple, la Bodega Montferry, on aquest agafa tota una altra dimensió. Però això no vol dir que l’entrepà, en els temps que corren, no necessiti ser reivindicat. Per desgràcia és així. Costa trobar entrepans on el contingut i el continent -allò de què està fet l’entrepà i el pa- estiguin a una alçada, ja no superlativa, sinó simplement digna. Una cosa molt diferent del que passa a tot el País Valencià, on la cultura de l’esmorzaret es basa en uns entrepans descomunals, acompanyats de la la picaeta

Pero no està tot perdut i encara queden llocs, com el bar Tot bo on es reivindica l’entrepà de tota la vida amb honors. És un local molt petit, que hi ha davant de l’Escola Industrial i que regenten la Noe i el Josep. Havia estat una granja d’aquelles de tota la vida -Granja Suiza, es deia-, de suïs, café amb llet i bikini, on anaven els padrins del barri. Després de passar per diverses mans i propietaris, ara ja fa un anys que es propietat d’aquesta filla i el seu pare.

La Noe, propietària del Tot bo, fent els entrepans a primera hora del matí

LLavors, quins requisits ha de complir un bon entrepà? Doncs els que dèiem; un bon pa, amb el tomàquet fregat -oli i sal-, i un embotit que no sembli de plàstic. La perfecció és un ideal difícil d’assolir i al Tot bo, com a mínim, es donen dues d’aquestes tres condicions. El pa és del tipus ciabatta (aquí xapata), tot i que no acaba de ser una cibatta italiana canònica. És l’adaptació que molts forns d’aquí han fet d’aquest pa típic di’Itàlia amb poca molla, que a’assembla al nostre pa de coca.

La pega és que no hi freguen el tomàquet, sinó que està ratllat i es pinta el pa. Aquest és un costum, el de fregar el tomàquet, que per desgràcia s’està perdent en molts establiments de la nostra restauració. Imagino que l’argument deu ser el de l’economia de temps, però em sembla una excusa justeta. En primer lloc, perquè crec que tampoc hi hagi tanta diferència. I en segon, perquè em sembla que començar a regatejar amb les coses més simples no cal mai.

Per sort, els embotits si estan a una gran alçada. En Josep és d’un poble de LLeida i d’allà es fa portar algunes coses i les que no ho són, també tenen un nivell apreciable a anys lluny del que moltes vegades et trobes quan demanes un entrepà. Els meus preferits són els dos que teniu a les imatges de més amunt, el de bull negre i el de xoriço picant. Però també m’agraden molt el de bull blanc i el de formatge, que no és mai aquell formatge de barra que no té gust de res, sinó un tipus manchego semi-sec, que està la mar de bé. .

No he provat el de butifarra a la planxa, de bon matí i havent d’anar a treballar després no sé si seria el millor, però la pinta i l’olor em fan sospitar que ha de ser un èxit rotund. D’altra banda, la Noe prepara cada día dues truites. Una clàssica de patates i una altra que sol ser de verdures o d’espinacs. La de patates és correctísima, les altres no les he tastat.

El Tot bo està al costat de l’Escola Industrial

Així que si esteu per la zona a l’hora d’esmorzar i amb gana, però tampoc com per arrassar amb tot, el Tot bo pot ser una bona alternativa. Els entrepans tenen una bona mida i la Noe no és garrepa amb el farciment, que sovint és un altre dels mals dels entrepans de molts llocs. Els preus estan bé. Un entrepà fred gran, una beguda i un café sol surt per 7 euros. Els entrepans calents són un pèl més cars. I atenció, que el Tot és bo deu tenir un dels millors preus del café per emportar de gran part de Barcelona: un euro.

Bar Bodega Ermita: un oasi entre blocs

Ressenya

Bellvitge és un barri històric de l’Hospitalet amb molts bars i dels que encara posen tapa amb la beguda. Segurament una dada normal, la de la quantitat de bars, pel nombre d’habitants del barri (25.000) en un espai tan reduït (poc menys de 3km2) i també potser normal, el que posin tapa de franc, en tractar-se d’un barri que va néixer i créixer amb el moviment migratori del sud de la península de principis dels anys 60.

Però al bell mig del barri trobem el Bar Bodega Ermita, que de tots aquests que dèiem abans és segurament on millor pots esmorzar, dinar o sopar per la zona sud de l’Hospitalet de Llobregat (i un dels pocs que no posen tapa amb la beguda).

És un bar? És una bodega? És una botiga de productes gallecs? Doncs ho és tot alhora. A l’entrar et trobes amb una barra atapeïda de tot tipus de productes per vendre i servir: vins, embotits, pernils…

Foto: Jordi Ors

Per esmorzar trobem una carta extensa que va desde clàssics com la tripa, orella o pop i acabant amb un excel·lent graó a la galega o, si vols picar alt, pots triar una de les carns (tenen bodega de carns) que hi tenen o algun peix del dia (encara que no sempre en tenen).

Serveixen el vi de la casa en l’ampolla de Cardhu reutilitzada, senyal de, gairebé sempre, bon lloc per esmorzar de forquilla. Tenen bodega de cervesa gallega. Patates fregides tallades a mà (+1). A destacar que, a diferència de molts llocs d’esmorzars de forquilla, tenen varietat de postres casolans: pastís de formatge, tarta larpeira, la clàssica tarta de Santiago…

Foto: Jordi Ors

Pel que fa al preu, podem dir que s’ajusta totalment al que et serveixen, comptant que alguns dels productes que ofereixen són de sortida de cost elevat.

No tanquen cap dia de la setmana i fan horari i cuina oberta de 8 del matí a 1 de la matinada, a excepció dels diumenges que tanquen a les 6 de la tarda.

Foto: Jordi Ors

Per arribar-hi ho podeu fer en transport públic, parada de metro Bellvitge de la línia 1 (vermella) a cinc minuts caminant o si veniu en cotxe, hi ha aparcament, gairebé sempre, per la zona (gratuït). Heu de tenir en compte la peculiaritat del barri, on els carrers no els trobareu com a la resta de ciutats ja que van fent entrades (les ‘pipas’ de Bellvitge) i de primeres pot costar trobar els llocs.

Si en acabar voleu baixar una mica l’esmorzar, podeu fer un passeig pel Parc Metropolità de Bellvitge (a 2 minuts) on podreu visitar l’Ermita de Santa Maria de Bellvitge (s. XIII), protegida com a bé cultural d’interès local o bé fer un cafè al bar que hi ha al parc: el Xiringuito de Bellvitge (bons vermuts i bones cerveses també).

Resumint, un oasi entre blocs al que heu d’anar i gaudir d’un bon esmorzar de forquilla amb regust gallec.