Els dies de vent, val la pena rendir-se d’hora i anar a esmorzar directament, passant de la pedalada. He passat tres vegades pel davant de Can Font, a Hostalets d’en Bas, abans de donar la volta a l’edifici i aparcar la bicicleta al pati del darrera. L’entrada davantera és més elegant, però entrar pel bany té els seus avantatges fisiològics, a més de permetre fer una ullada a la cuina, amb la Glòria enfeinada.
La sala és plena de gom a gom, amb un públic local entregat que veu en porró vi negre amb gasosa. Soc l’únic que demana cervesa, una Estrella Galicia de tirador ben fresca. No hi ha música ni televisió de fons. De fet, quan tots els parroquians se’n van a tres quarts de dotze, em quedo tot sol en silenci. Abans, però, m’assabento de la vida d’Hostalets, de la mort d’un veí, del “fred que carda”, que no és normal, tu, de la feina d’un jove, dels vicis de l’altre més madur. Mentre jo m’empasso un cap i pota molt gustós amb l’ajuda d’un pa amb la molla perfecta per sucar-lo bé, l’encarregat va netejant les taules i preparant-les pels dinar. En un moment donat, ell mateix m’apunta que no és greix això blanc que tinc a la cassoleta de fang, que “és col·lagen i que es menja”, perquè porta estona veient que m’ho estic deixant (pel final). Li agraeixo i segueixo menjant al meu ritme. Un home torna a buscar la gorra, que li havia caigut al terra, però fent broma com si tornés a esmorzar (i m’ho he cregut!).
Amb una decoració més aviat rústica, estovalles, quadres a les parets i mampares de fusta fosca, l’ambient familiar de Can Font dona l’escalf necessari per interactuar amb la clientela, que no et fan estrany. La seva carta és relativament curta i tracta cuina tradicional catalana casolana, on la graella és protagonista.
Pel cafè, l’home m’ofereix un paquet obert amb tres magdalenes, deixant-lo damunt la taula com qui no vol la cosa, en un gest més amical que no pas de restaurador. Li ho agraeixo prenent-ne una.
Sortint del restaurant, veig que m’acompanya a la porta per comprovar que la bicicleta segueix allà, perquè “no n’han robat mai cap, aquí”. M’acomiado desitjant-li una bona entrada d’any i agraint-li un esmorzar de forquilla tan autèntic (per menys de dotze euros).
