La familiaritat de Can Font, a Hostalets d’en Bas

Ressenya

Els dies de vent, val la pena rendir-se d’hora i anar a esmorzar directament, passant de la pedalada. He passat tres vegades pel davant de Can Font, a Hostalets d’en Bas, abans de donar la volta a l’edifici i aparcar la bicicleta al pati del darrera. L’entrada davantera és més elegant, però entrar pel bany té els seus avantatges fisiològics, a més de permetre fer una ullada a la cuina, amb la Glòria enfeinada.

La sala és plena de gom a gom, amb un públic local entregat que veu en porró vi negre amb gasosa. Soc l’únic que demana cervesa, una Estrella Galicia de tirador ben fresca. No hi ha música ni televisió de fons. De fet, quan tots els parroquians se’n van a tres quarts de dotze, em quedo tot sol en silenci. Abans, però, m’assabento de la vida d’Hostalets, de la mort d’un veí, del “fred que carda”, que no és normal, tu, de la feina d’un jove, dels vicis de l’altre més madur. Mentre jo m’empasso un cap i pota molt gustós amb l’ajuda d’un pa amb la molla perfecta per sucar-lo bé, l’encarregat va netejant les taules i preparant-les pels dinar. En un moment donat, ell mateix m’apunta que no és greix això blanc que tinc a la cassoleta de fang, que “és col·lagen i que es menja”, perquè porta estona veient que m’ho estic deixant (pel final). Li agraeixo i segueixo menjant al meu ritme.  Un home torna a buscar la gorra, que li havia caigut al terra, però fent broma com si tornés a esmorzar (i m’ho he cregut!).

Foto: Oriol Asensio

Amb una decoració més aviat rústica, estovalles, quadres a les parets i mampares de fusta fosca, l’ambient familiar de Can Font dona l’escalf necessari per interactuar amb la clientela, que no et fan estrany. La seva carta és relativament curta i tracta cuina tradicional catalana casolana, on la graella és protagonista.

Pel cafè, l’home m’ofereix un paquet obert amb tres magdalenes, deixant-lo damunt la taula com qui no vol la cosa, en un gest més amical que no pas de restaurador. Li ho agraeixo prenent-ne una.

Sortint del restaurant, veig que m’acompanya a la porta per comprovar que la bicicleta segueix allà, perquè “no n’han robat mai cap, aquí”. M’acomiado desitjant-li una bona entrada d’any i agraint-li un esmorzar de forquilla tan autèntic (per menys de dotze euros).

Can Pairot: un parc d’atraccions dels fogons

Ressenya

A tots els barris, a totes les ciutats i a totes les comarques hi ha un restaurant mític. O més d’un. Solen ser espais històrics que les velles generacions descobreixen a les noves. A Osona, un d’aquests restaurants, és Can Pairot. Antigament havia servit de botiga de queviures al centre de Santa Cecília de Voltregà. La gent del poble ho feia servir com a punt de trobada fins que, el 1991, la família Gimbert Estrada hi va fundar el restaurant actual.

No està a Vic, no és a cap nucli poblat ni prop de cap monument o punt especialment turístic; però la gran majoria d’osonencs saben on és o n’han sentit a parlar. Personalment, recordo el primer cop que vaig anar a Can Pairot com una experiència similar a la primera visita a Port Aventura. El restaurant és un parc d’atraccions per als amants del menjar de proximitat i casolà. Com si totes les àvies catalanes haguessin unit forces per obrir un local. 

De camí al primer àpat a Can Pairot demanava recomanacions a l’amic que m’hi portava. ‘Què menjaràs tu?, què em recomanes?, què és el que més  demana la gent?’. I em roncava la panxa, salivava i se’m posaven els ulls com dues taronges mentre escoltava les seves respostes. Com qui s’imagina pujant al Dragon Khan per primer cop, planeja amb els amics quines atraccions visitarà primer o intenta trobar la manera de reaccionar a un gol del Barça en la seva estrena al Camp Nou. Totes elles, diferents experiències sensorials. 

“La tira de costella és obligatòria, la botifarra a la brasa és boníssima i dona la volta al plat, les galtes guisades es desfan a la boca o els peus de porc amb la seva salsa són inigualables”, em deia el meu amic, fent créixer els meus dubtes. És curiós, però, que en un restaurant osonenc on la carn és excel·lent, un dels plats més demanats i amb els que tothom coincideix sigui l’amanida de ceba i tomàquet. Uns talls d’aquesta en juliana, amb el seu punt de picant just, reposa sobre un llit de tomàquet ratllat ben amanit. Can Pairot és el futbol total. Joc senzill: producte bo i cuina de tota la vida. Sense malabarismes, la pilota curta i al peu. 

Ara bé, la sensació de la primera visita només és comparable quan un mateix fa el paper de mentor a un nouvingut. Veure gaudir a un novell de Can Pairot amb els ous ferrats amb patates rosses, amb la vedella amb bolets o rient per sota al nas quan l’altre no s’acaba la tira de costella suposa una gran satisfacció. El cert és que necessitem compartir els nostres espais de gaudi per reafirmar que aquell és un plaer universal. 

I això sembla que també ho necessiten els amos de Can Pairot. Una de les coses que sorprèn més quan un entra a l’antiga masia, ara restaurant, és veure una paret plena de fotografies de famosos que han visitat el local. Des de futbolistes del Barça, passant per motoristes, cuiners com el propi Karlos Arguiñano o cantants i músics de fama nacional i estatal. Al final, però, suposo que el seu goig més gran és veure com la placeta d’entrada a la masia i el seu interior s’omplen cada dissabte i cada diumenge al matí de clientela en busca d’un bon esmorzar de forquilla i ganivet. Poden ser ciclistes, motoristes o bons vivants que es lleven amb l’únic objectiu d’anar al parc d’atraccions osonenc dels fogons.

 

 

Ramon Anglada Areñas