Can Joan, brasa i cargols a Sant Cebrià de Vallalta

Ressenya

Joan Pujol

Dissabte d’inicis de desembre, aquest any, càlid fins a quasi novembre, comença amb una temperatura més fresca, i quan fa fred, ve de gust recórrer carreteres estretes, fer via veient el gebrat de la matinada, les bassas glaçades arran de la carretera, passar per baguenys que et fan enyorar el sol i la calor que fins fa poc et fastiguejava, amb l’objectiu d’anar a fer un esmorzar a un lloc on en arribar pots atansar-te a la llar de foc encesa, ensumar l’olor de brasa i de cassoles fent xup-xup i sentir-te que has arribat al teu objectiu.

Tots tenim a prop de casa una carretera d’aquestes, que potser no porta enlloc, però que sí que compleix amb aquest desig de satisfer l’àpat matinal. A l’Alt Maresme en tenim una que uneix Sant Pol amb Arenys de Munt, passant per la Vallalta i on tenim llocs com el que busquem avui. Després, aquesta carretera et permet anar cap al Vallès, o seguir fins a Mataró, en un trajecte d’una hora en comptes dels vint minuts de l’autopista.

Només sortir de Sant Cebrià hi ha un entorn de bosc on fins fa uns anys et sorprenia una petita plaça de braus, tan petita que s’hi feien curses de vaquilles en comptes de braus. Eren curses adreçades a turistes que venien a Catalunya a viure perillosament, passant el dia al sol i gaudint al vespre com si fossin toreros creient que eren al mig de Sierra Morena o ves a saber on, a un cortijo on els deixaven fer fotos amb traje de luces, agafar un drap vermell per posar-se davant del que els deien era un brau i mamar quantitats immenses de sangria que feien en bidons recuperats d’alguna indústria propera i que no podem garantir que fossin aptes per utilitzar en alimentació.

Els temps canvien, la placeta ja no existeix, els guiris ara ja no mamen tant perquè l’euro va fer que els preus s’acostessin als de casa seva i ara els costa el mateix anar a destinacions en un curt trajecte d’avió que venir a Catalunya en un de llarg en bus. El que no ha canviat és que just allà tenim Can Joan, una casa on serveixen àpats tradicionals, carn a la brasa, escalivades, cassoles i postres de tota la vida, amb vi de la bota i poques sofisticacions.

Els qui ara ho porten fa només un temps que hi són, però han mantingut l’esperit de casa de pagés on esmorzar i dinar com a tals. Són d’origen de Lleida i també ofereixen cargols, tant tradicionals per allà.
En entrar, ja hi ha una taula ocupada per professionals de l’esmorzar, d’aquells que sembla que vulguin tastar tota la carta, que tenen al cuiner atabalat perquè cada cop que els entrega el plat demanat ja fan la següent comanda sense tastar el rebut. Uns autèntics farts ! La llar de foc és encesa, l’ambient encara és frescot però ja veus que podràs esmorzar com esperaves.

Ens diuen que tenen un esmorzar del dia amb botifarra, ou i patates que amb beguda i cafè cobren a 11 euros. Ens canten els plats del dia i tenen senglar, mandonguilles de senglar, galtes estofades, vedella amb bolets i un munt de coses a la brasa, peus, xai, conill, pollastre, botifarres…
Cal prendre decisions. Així que demanem les mandonguilles de senglar, uns peus a la brasa i una botifarra negre. Som dos i compartirem els plats. De seguida ens porten torrades, all, tomàquets per sucar i allioli. Això ens té entretinguts fins que arriben els plats. Ens agraden molt les mandonguilles i és molt bona la botifarra negre, els peus una mica per sota. Per a tot hi ha un porró de vi negre que fa ajut perquè tot vagi avall.

El lloc ha anat omplint-se, i encara que no queda a petar, l’ambient ja és més càlid que en arribar.

Ho rematem amb uns cafès i la sensació que avui comencem bé el dia.
Els professionals de la taula del costat ja van per la segona ronda de cigalons i xarrups. Bon profit !

Va parir quin menjar, esmorzars a Arenys

Ressenya

Joan Pujol

A Arenys, quan demanes una adreça tothom et referencia a la Riera, si és a la dreta o a l’esquerra i a quina alçada queda. I és que és un típic poble del Maresme, que s’ha desenvolupat al llarg d’aquest eix com alguns pobles veïns, amb uns límits marcats a banda i banda, que el fa un poble de riera, més que cap altre.
I avui anem al Va parir, quin menjar, pujant a l’esquerra de la riera i a l’extrem superior del poble, a tocar de l’entrada de l’autopista. Un petit local ocupat en alt percentatge per una cuina oberta. I és just que així sigui, perquè aquí es cuina i molt. Dins té cinc taules comptades, però també hi ha una terrassa que amb bon temps fa augmentar la seva capacitat.

Us dèiem que s’hi cuina i és de debò. Tenen un munt de cassoles, amb salses i brous potents i amb acompanyaments com una samfaina de bandera, que també cal cuinar. Un dia típic podeu triar morro i orella, peus, vedella amb bolets, cansalada a baixa temperatura, vàries modalitats de cargols, galtes, conill amb cargols, mandonguilles amb sèpia, bacallà amb samfaina… què us deia ?

I també t’ofereixen brasa. De nou tot l’animal a peces. Peus, galta, cansalada… i és clar, botifarres. Normal, negra i del perol. De segur que hi ha alguna cosa que us fa el pes. La qualitat i el carinyo en la preparació, assegurats.

I aquí cal parar màquines. Cal estar atents i retenir perquè hi tornarem una i una altra vegada. Amb tot el que cuinen i preparen, amb l’acompanyament de pa de coca sucat amb tomàquet encara hi ha alguna cosa que destaca ? Doncs sí. L’allioli. És perfecte. Només all i oli. Lligat a mà i servit en un petit morter que adoptaries.

L’esmorzar és un menú a preu tancat, econòmic i que inclou un dels plats principals, beguda, pa de coca i allioli. Són molt generosos i si fas curt d’alguna cosa, no hi ha pega en demanar-ne més. I si tens el vici de fer llesques de pa amb allioli, garantit que faràs curt d’ambdues coses.

Mentre continuïn treballant com ara, amb mi poden comptar per tornar un i un altra vegada soc capaç de fer el que calgui per tenir el privilegi de tornar a menjar aquest allioli que fa temps no superava al que tenia considerat número ú al podi, el d’un lloc que ja no existeix. Tenim nou rei de l’allioli !

La Nota, el millor dels dos mons per esmorzar a Pineda

Ressenya

Joan Pujol

Els llocs per esmorzar, aquells a on va gent que està treballant, que deixa eines sobre la taula, on hi ha sempre caliu, solen ser sorollosos, caòtics, no aptes per delicats. A canvi pots comptar amb una bona cassola, amb racions satisfactòries, amb algú que t’engrescarà a prendre un xarrup i amb un balanç final satisfactori.

D’altres són més tranquils. Hi va gent que no crida, jubilats, professors d’institut, treballadors municipals. Allà creus que només podràs menjar un entrepà, fer un cafetó i saludar als veïns de taula amb un moviment de cap, sense aixecar la veu.
La Nota és la barreja d’aquests dos mons. Gent discreta i cassoles potents.
Un lloc cuidat, net, polit, on et tracten amablement i volen que surtis satisfet tant si vols un entrepà com si vols quelcom més contundent.

Avui tenien peus, cua, vedella, galtes i cap de llom amb carxofes. Hem tastat la cua i els peus. Els dos plats eren bons, ben fets, amb una salsa que demanava pa.
De mica en mica ha anat guanyant fama pels seus guisats entre la gent que coneix molts llocs, que surt dels típics i que vol tastar que fan pels llocs. Les vegades que hi he anat he sortit satisfet. És un bon lloc, a prop hi ha on aparcar sense problemes i sense pagar i no serà el primer lloc que et vingui al cap quan vulguis esmorzar per la zona, però surts content, així que, poc més es pot demanar. Tanquen els diumenges.

Can Marqués, esmorzars a l’interior del Maresme

Ressenya

Joan Pujol

Al Maresme, molt a prop de la platja, hi ha la serralada Litoral, un parc natural i un canvi de paisatge i activitats a pocs kilòmetres de distància. Molta gent s’hi acosta a caminar, a fer rutes en bicicleta, en moto, de cacera, a buscar bolets i a moltes altres activitats tan diferents de les de sol i platja comuns a la costa.
Tenim algun lloc per a completar aquestes sortides fent un esmorzar de forquilla que ens fa el dia més fàcil o que justifiquen els kilòmetres caminats o rodats que hem fet o farem.
Avui hem estat a prop de Pineda, on tot pujant pel passeig d’Horsavinya, que es diu així, però que és una carretera local, no un passeig, hi tenim un munt de recorreguts per a fer fins a Calella, Tordera, Sant Celoni, Blanes…

Però amb una parada a 4 kilòmetres de Pineda, on la carretera encara és asfaltada, prou interessant: Can Marqués. És una casa al costat de la carretera, que trobem fàcilment per la indicació del seu ampli pàrquing, on serveixen menús diàriament (llevat de dimarts que tanquen) i on dissabte i diumenge tenen esmorzar de forquilla, amb unes quantes opcions de preu tancat. Són 8,50 euros molt ben pagats pel que et donen. Inclou vi, pa torrat i allioli.

Els esmorzars s’omplen de ciclistes i motoristes que comencen o acaben aquí les seves rutes de muntanya, però també de caminants, passejadors o, simplement, esmorzadors.

En el menú d’esmorzar pots triar brasa, cassoles, ous i també peix, ja que els amos tenen peixateries i coneixen bé el producte.

El menú és prou econòmic i la qualitat no està malament sabent el que pagarem. El pitjor de tot ha estat el vi, així que si esteu disposats a pagar un suplement, jo el destinaria a això.
Aneu-hi, gaudiu del Maresme d’interior, feu una bona passejada i un bon esmorzar de forquilla.

El menú de preu tancat de Can Marqués (*Foto: Joan Pujol*)

Finalment, avisar-vos que si el busqueu al Google, us apareix l’adreça de Tordera, a on pertany el restaurant, però s’hi arriba molt millor des de Pineda.

La Morera, esmorzars per totes les butxaques

Ressenya

Joan Pujol

A la carretera N-II, al costat de la riera de Sant Simó, just entrant a Mataró venint de l’Alt Maresme, tenim un bar on tenen una cura del producte i una varietat que fa gaudir i pensar a tornar una i una altra vegada a tastar les seves propostes.

Obren de 8 del matí a 4 de la tarda, de dilluns a dissabte. A totes hores hi ha gent, fent esmorzars, esmorzars tardans, dinars aviat i dinars a l’hora que toca.

*El pop de muntanya* de La Morera Foto: Joan Pujol

Pel que fa als esmorzars, pots triar un plat com fetge amb ceba, mandonguilles, galtes, sardines, bacallà… Amb una mica de vi i un cafè, pagaràs 10-12-15 euros segons. Satisfacció assegurada.

Avui, però, nosaltres hi hem fet un esmorzar tardà amb l’objectiu de no dinar per motius que no venen al cas… Però, vaja, el menjar dels avions, que se’l fotin ells!

*Calamar, carxofes i bacallà amb samfaina* (Fes clic en les imatges per fer-les més grans)

La tria han estat carxofes arrebossades -les primeres que mengem aquest any-, pop de muntanya, una broma que fan, ja que és una orella de porc que couen a poc a poc i després tallen i fregeixen per a servir-la sobre patata i amanida amb pebre vermell -com el pop a feira-. Uns calamars a la planxa i un bacallà amb samfaina. Tot per compartir, amb unes llesques de pa amb tomàquet i amb un vi del Montsant que ens han recomanat per la tria que hem fet. Després uns cafetons i tot a un preu de 59,60 euros. Quasi 30 euros per cap, menjar abundant i de qualitat, així que, ens donem per satisfets.

Un lloc curiós, ja que només té terrassa, sempre amb molta afluència i on pots fer un esmorzar des de 10 euros fins a 100, tu decideixes. Avui tenien llagosta XXL de 2kg a 160 euros!