Dissabte vaig sortir de casa a dos quarts de deu del matí perquè havia quedat per fer un esmorzar de forquilla i no vaig tornar a ser a la porta de casa fins les nou de la nit. Bogeria, senyors, bogeria.
Fa uns mesos em va obrir un bon home per Twitter i em va dir que estaven organitzant una trobada d’esmorzadors de forquilla, que si m’hi apuntava. El senyor que feia la proposta em fot enveja cada dos per tres amb les fotos del seu esmorzar o de menús del dia que fan venir salivera, així que m’hi vaig tirar de cap. I quina gent, quina gent. Grans esmorzadors de forquilla de tot Catalunya, gent que es dedica a fotre’s tiberis i té a bé de compartir-nos-els perquè puguem gaudir també dels bons llocs de casa nostra. Gent que sap cuidar-se i que val la pena tenir controlada perquè és garantia de cosa bona, de festival del gust.
Obriu instagram i seguiu @esmorzarsdeforquilla.cat (van venir tres de la delegació de Lleida, cracks), @coneix_catalunya_esmorzant (tres més d’Osona, que a més van patir un tall de R3), @gastrotip amb l’amic de @nonomesbcn, @esmorzarsforquillapenyamarcel (una enciclopèdia, una eminència), el @kukogram amb la dona, el @dawa.43 (una intensitat), míster @robadorenyo que també va portar la senyora i una filla preciosa, @dijousdeforquilla, @enocasionesveobares (que sí, en vam veure uns quants, en aquella ocasió) i els dos joves de @debarenbarri (a qui vam fer honor, també, perquè vam començar al mig de l’Eixample i de bar en bar vam acabar al mar).
Ens trobàvem tots cap a les deu del matí a un dels temples del menjar de sempre, el Gelida (que no Gèlida, per favor, si el lloc és pur caliu!), al mig de l’Eixample de Barcelona, Urgell-Diputació, en una taula llarga llarga al magatzem. Després de presentacions i etiquetes per saber qui érem, van començar a venir cerveses i porrons, que més tard van servir per demostrar habilitats (o no demostrar-les). Pa, pa amb tomàquet, i tatxàn: la desfilada de tot de plats deliciosos. Que si truites, que si cargols, callos, capipota, el fricandó que és de mareta meva, xistorres, peixet fregit, calamars. Una festa. És que s’hi ha d’anar, de veritat.
Escurem les últimes coses i ve una cambrera fantàstica i ens diu que tranquils, que això era només el pica-pica, que ara triem un segon. El que s’havia atipat de tot patint, però en aquella casa és tot tan bo que baixa sol. Corren les galtes amb patates fregides de les que són com han de ser, ous ferrats amb xistorra o amb bacon, més fricandó per qui no havia arribat a tastar-lo, bacallà amb mongetes. Una santa passada. Després vam acabar amb una croqueta de carn d’olla que pel meu gust no feia justícia a tota la resta, però que per a alguns altres hi casava perfectament.
I els que dominen l’art dels esmorzars de forquilla saben que és un esmorzar que va amb postres, així que van venir postres. Flams, mel i mató, pastís de formatge, i postres de músic per a tots, que és una d’aquelles coses que sembla que es perden però és ben nostra. Amb els cafès, ratafia que ens van baixar els d’Osona i borregos de Cardedeu, regal d’un altre. I cava, i cava, i per què no, uns gintònics.
Sortíem a les dues del migdia, amb l’estómac ple de menjar i beure i el cor ple d’amor i de riure. Perquè alguns ens coneixíem i d’altres no, i l’estona va ser agradable com les coses que no t’esperes però saps que ets on toca i on vols ser.
Ja que érem al carrer Urgell, vam aprofitar per baixar al Bo de Bernat (Urgell, 27) i saludar el personal mentre fèiem una mica del que ja es podria considerar vermut. I aquí alguns se’n van anar a casa, però d’altres no volíem marxar. I els de Lleida tenien el tren a les vuit del vespre. Així que la ruta va seguir. Jo seguia on anaven, jo seguia els experts, els que coneixen aquests barutxos que abans jo hauria considerat massa vells però que ara sé que vell és autèntic i solera i alegria. Llocs d’aquests que no es coneixen pel nom del local sinó pel nom de qui hi ha darrere la barra. Llocs amb història i amor i amb vida.
El camí que baixava avall va fer parada a la Bodega Agustín (Ferlandina, 32), al Mieza (carrer d’en Roig, 16) i a la Bodega d’en Rubén (Robadors, 33). Ho he hagut de mirar a la cronologia de Google perquè al meu cap se’m confonien les coses, i perquè si hi hagués de tornar no en sabria gens ni mica. Però n’hi havia que anaven molt més perduts que jo. Cerveses, Coca-coles, gintònics, vermuts, aigüeta. Tot baixava, i baixaven riures i anècdotes i abraçades i tot d’històries que van transformar el dia en un bon dissabte.
Quan vam enviar les dues delegacions de fora cap al tren, els últims vam aterrar prop del mar: a La Plata. Hi havia gana: peixet fregit, pinxo de botifarra, amanida de tomàquet i ceba, cervesa, vermut, vi. Tot plegat el dia que el jefe feia seixanta-sis anys, cosa que ens va portar a acabar l’esmorzar més llarg de la meva vida cantant tres vegades el Cumpleaños feliz.
El Magí em renyarà, però dissabte va ser mític. Sí, serà un dia mític que em quedarà gravat. Als que no van poder venir: tranquils, n’hi haurà més. L’energia d’aquesta bona gent no s’acaba només amb un dia. En volen més. I ho volen ara. I jo, doncs els hauré de seguir el ritme, ves.
