Can Met, esmorzars per entrar en calor a Mieres

Ressenya

Avui ha sortit un dia fred, ens hem equipat per anar a fer una ruta amb moto amb l’alicient d’anar a esmorzar a un lloc una mica més lluny dels que el nostre radi d’acció habitual ens imposa.
Sortim d’hora, ens hem abrigat força i a la costa, amb un clima temperat pel Mediterrani, s’aguanta bé. En un moment som a Tordera, aquí la cosa ja té un altre tarannà, els termòmetres han caigut sota zero i els guants semblen insuficients. Continuem fent quilòmetres, passar Maçanet i Girona es fa dur, just entrar al Pla de l’Estany parem en una benzinera i aprofitem per agafar-nos al tub d’escapament per poder escalfar les mans.
Ja falta poc, creuem Banyoles i després d’una carretera humida i freda ja som al nostre destí, a Mieres, a Can Met, un lloc reconegut pels seus àpats tant d’esmorzar com de dinar.

(Foto: Joan Pujol)

Allà, la presència de la Fina ho domina tot, et dona la benvinguda, t’assigna la taula i et pregunta què vols mentre passa un plat carregat de pa amb tomàquet cap a una taula i es fixa que en un altre ja han acabat i que estant a punt per demanar els cafès.

Ens proposa que mengem embotits i carn a la brasa, acceptem i ens porta un plat amb un variat d’embotits, un bon plat de pa i un porró de vi. Expliquen que fa un temps et portaven la fusta i tu mateix et tallaves els embotits, sembla que l’abús ha fet modificar la tradició i veient la generositat del plat d’embotits fa pensar. Bé, tant s’hi val, ara és ara i val la pena gaudir del que ens donen. Ens ho mengem amb ganes ja entrats en calor. El restaurant és ple, colles de motoristes, famílies, amics, gent gran, jovent… Tothom s’ho passa bé, tant s’hi val perquè està allà, ningú perdona ni una mica del que li posen a taula i a més de la carn a la brasa tenen cassoles, rostits i tot allò que et fa oblidar que a fora el dia és glaçat. Encara tenim temps de què la Fina ens porti una mica més de pa per acabar l’àpat i s’ocupi dels nostres cafès. Ens aixequem a pagar i a l’alegria del bon àpat s’hi suma la del preu que és més que raonable. Si no fos tan lluny, tornaríem cada setmana !

Nosaltres continuarem la ruta amb la moto, la temperatura ja ha pujat i amb la panxa plena tot es veu d’un altre color. Mentre a Can Met serviran els darrers esmorzars i es prepararan per a la següent batalla, el dinar, on segur que tornen a omplir tots els menjadors i a fer feliços a un munt de gent. Un lloc tradicional, obert fa molt temps, on compleixen amb les tradicions de la bona taula i on segur no us sentireu decebuts. Per molts anys continuïn i el puguem visitar.

Gelida, pretèrit ben sostingut

Ressenya

Mentre em menjo un fricandó acompanyat d’una cervesa ben freda, just al darrera meu estan reomplint les bótes de vi pujats dalt d’una escala. Tenen dificultats amb una de les aixetes, que, essent nova, no acaba de funcionar com caldria. Entre els casumdenes del propietari i els silencis del proveïdor dels vins, arriba la noia que fa de cambrera i els explica com funciona realment l’aixeta nova. “Ah, d’acord, d’acord, llavors sí”, i continuen amb la faena.

Foto: Oriol Asensio

És ben d’hora pel matí i el lloc s’està omplint amb molta gent local i algun forani perdut, però ben aconsellat. No tenen menú en anglès, però la noia els explica els plats amb un anglès raonablement bo. Després del fricandó, els demano una truita de patates i haig de reconèixer que està deliciosa (més que en altres llocs on les truites són famoses).

En Josep, el forner de Can Bargalló, em toca el colze i em diu que dels seus croissants, ja no en queden (li’n compro sovint); “però xuxos sí”, li responc ràpidament, assenyalant la vitrina de la barra. Me’l trobo sovint, a en Josep, amb una colla d’esmorzadors, mantenint les tradicions que amb tanta bona traça atresora ell mateix amb el seu forn.

El cafè i el servei són tan ràpids, que quan acabo d’esmorzar faig una ronda de reconeixement pel local, descobrint detalls molt culés i artefactes antics encara en ús, dels que formen la història que converteixen el Gelida en un bon lloc tan pretèrit com actual, dels que queden ben pocs. Altament recomanable, de debò.

La familiaritat de Can Font, a Hostalets d’en Bas

Ressenya

Els dies de vent, val la pena rendir-se d’hora i anar a esmorzar directament, passant de la pedalada. He passat tres vegades pel davant de Can Font, a Hostalets d’en Bas, abans de donar la volta a l’edifici i aparcar la bicicleta al pati del darrera. L’entrada davantera és més elegant, però entrar pel bany té els seus avantatges fisiològics, a més de permetre fer una ullada a la cuina, amb la Glòria enfeinada.

La sala és plena de gom a gom, amb un públic local entregat que veu en porró vi negre amb gasosa. Soc l’únic que demana cervesa, una Estrella Galicia de tirador ben fresca. No hi ha música ni televisió de fons. De fet, quan tots els parroquians se’n van a tres quarts de dotze, em quedo tot sol en silenci. Abans, però, m’assabento de la vida d’Hostalets, de la mort d’un veí, del “fred que carda”, que no és normal, tu, de la feina d’un jove, dels vicis de l’altre més madur. Mentre jo m’empasso un cap i pota molt gustós amb l’ajuda d’un pa amb la molla perfecta per sucar-lo bé, l’encarregat va netejant les taules i preparant-les pels dinar. En un moment donat, ell mateix m’apunta que no és greix això blanc que tinc a la cassoleta de fang, que “és col·lagen i que es menja”, perquè porta estona veient que m’ho estic deixant (pel final). Li agraeixo i segueixo menjant al meu ritme.  Un home torna a buscar la gorra, que li havia caigut al terra, però fent broma com si tornés a esmorzar (i m’ho he cregut!).

Foto: Oriol Asensio

Amb una decoració més aviat rústica, estovalles, quadres a les parets i mampares de fusta fosca, l’ambient familiar de Can Font dona l’escalf necessari per interactuar amb la clientela, que no et fan estrany. La seva carta és relativament curta i tracta cuina tradicional catalana casolana, on la graella és protagonista.

Pel cafè, l’home m’ofereix un paquet obert amb tres magdalenes, deixant-lo damunt la taula com qui no vol la cosa, en un gest més amical que no pas de restaurador. Li ho agraeixo prenent-ne una.

Sortint del restaurant, veig que m’acompanya a la porta per comprovar que la bicicleta segueix allà, perquè “no n’han robat mai cap, aquí”. M’acomiado desitjant-li una bona entrada d’any i agraint-li un esmorzar de forquilla tan autèntic (per menys de dotze euros).

Can Joan, brasa i cargols a Sant Cebrià de Vallalta

Ressenya

Dissabte d’inicis de desembre, aquest any, càlid fins a quasi novembre, comença amb una temperatura més fresca, i quan fa fred, ve de gust recórrer carreteres estretes, fer via veient el gebrat de la matinada, les bassas glaçades arran de la carretera, passar per baguenys que et fan enyorar el sol i la calor que fins fa poc et fastiguejava, amb l’objectiu d’anar a fer un esmorzar a un lloc on en arribar pots atansar-te a la llar de foc encesa, ensumar l’olor de brasa i de cassoles fent xup-xup i sentir-te que has arribat al teu objectiu.

Tots tenim a prop de casa una carretera d’aquestes, que potser no porta enlloc, però que sí que compleix amb aquest desig de satisfer l’àpat matinal. A l’Alt Maresme en tenim una que uneix Sant Pol amb Arenys de Munt, passant per la Vallalta i on tenim llocs com el que busquem avui. Després, aquesta carretera et permet anar cap al Vallès, o seguir fins a Mataró, en un trajecte d’una hora en comptes dels vint minuts de l’autopista.

Foto: Joan Pujol

Només sortir de Sant Cebrià hi ha un entorn de bosc on fins fa uns anys et sorprenia una petita plaça de braus, tan petita que s’hi feien curses de vaquilles en comptes de braus. Eren curses adreçades a turistes que venien a Catalunya a viure perillosament, passant el dia al sol i gaudint al vespre com si fossin toreros creient que eren al mig de Sierra Morena o ves a saber on, a un cortijo on els deixaven fer fotos amb traje de luces, agafar un drap vermell per posar-se davant del que els deien era un brau i mamar quantitats immenses de sangria que feien en bidons recuperats d’alguna indústria propera i que no podem garantir que fossin aptes per utilitzar en alimentació.

Els temps canvien, la placeta ja no existeix, els guiris ara ja no mamen tant perquè l’euro va fer que els preus s’acostessin als de casa seva i ara els costa el mateix anar a destinacions en un curt trajecte d’avió que venir a Catalunya en un de llarg en bus. El que no ha canviat és que just allà tenim Can Joan, una casa on serveixen àpats tradicionals, carn a la brasa, escalivades, cassoles i postres de tota la vida, amb vi de la bota i poques sofisticacions.

Foto: Joan Pujol

Els qui ara ho porten fa només un temps que hi són, però han mantingut l’esperit de casa de pagés on esmorzar i dinar com a tals. Són d’origen de Lleida i també ofereixen cargols, tant tradicionals per allà.
En entrar, ja hi ha una taula ocupada per professionals de l’esmorzar, d’aquells que sembla que vulguin tastar tota la carta, que tenen al cuiner atabalat perquè cada cop que els entrega el plat demanat ja fan la següent comanda sense tastar el rebut. Uns autèntics farts ! La llar de foc és encesa, l’ambient encara és frescot però ja veus que podràs esmorzar com esperaves.

Ens diuen que tenen un esmorzar del dia amb botifarra, ou i patates que amb beguda i cafè cobren a 11 euros. Ens canten els plats del dia i tenen senglar, mandonguilles de senglar, galtes estofades, vedella amb bolets i un munt de coses a la brasa, peus, xai, conill, pollastre, botifarres…
Cal prendre decisions. Així que demanem les mandonguilles de senglar, uns peus a la brasa i una botifarra negre. Som dos i compartirem els plats. De seguida ens porten torrades, all, tomàquets per sucar i allioli. Això ens té entretinguts fins que arriben els plats. Ens agraden molt les mandonguilles i és molt bona la botifarra negre, els peus una mica per sota. Per a tot hi ha un porró de vi negre que fa ajut perquè tot vagi avall.

El lloc ha anat omplint-se, i encara que no queda a petar, l’ambient ja és més càlid que en arribar.

Ho rematem amb uns cafès i la sensació que avui comencem bé el dia.
Els professionals de la taula del costat ja van per la segona ronda de cigalons i xarrups. Bon profit !

Va parir quin menjar, esmorzars a Arenys

Ressenya

A Arenys, quan demanes una adreça tothom et referencia a la Riera, si és a la dreta o a l’esquerra i a quina alçada queda. I és que és un típic poble del Maresme, que s’ha desenvolupat al llarg d’aquest eix com alguns pobles veïns, amb uns límits marcats a banda i banda, que el fa un poble de riera, més que cap altre.
I avui anem al Va parir, quin menjar, pujant a l’esquerra de la riera i a l’extrem superior del poble, a tocar de l’entrada de l’autopista. Un petit local ocupat en alt percentatge per una cuina oberta. I és just que així sigui, perquè aquí es cuina i molt. Dins té cinc taules comptades, però també hi ha una terrassa que amb bon temps fa augmentar la seva capacitat.

Foto: Joan Pujol

Us dèiem que s’hi cuina i és de debò. Tenen un munt de cassoles, amb salses i brous potents i amb acompanyaments com una samfaina de bandera, que també cal cuinar. Un dia típic podeu triar morro i orella, peus, vedella amb bolets, cansalada a baixa temperatura, vàries modalitats de cargols, galtes, conill amb cargols, mandonguilles amb sèpia, bacallà amb samfaina… què us deia ? 

I també t’ofereixen brasa. De nou tot l’animal a peces. Peus, galta, cansalada… i és clar, botifarres. Normal, negra i del perol. De segur que hi ha alguna cosa que us fa el pes. La qualitat i el carinyo en la preparació, assegurats.

Foto Joan Pujol

I aquí cal parar màquines. Cal estar atents i retenir perquè hi tornarem una i una altra vegada. Amb tot el que cuinen i preparen, amb l’acompanyament de pa de coca sucat amb tomàquet encara hi ha alguna cosa que destaca ? Doncs sí. L’allioli. És perfecte. Només all i oli. Lligat a mà i servit en un petit morter que adoptaries.

L’esmorzar és un menú a preu tancat, econòmic i que inclou un dels plats principals, beguda, pa de coca i allioli. Són molt generosos i si fas curt d’alguna cosa, no hi ha pega en demanar-ne més. I si tens el vici de fer llesques de pa amb allioli, garantit que faràs curt d’ambdues coses.

Foto Joan Pujol

Mentre continuïn treballant com ara, amb mi poden comptar per tornar un i un altra vegada soc capaç de fer el que calgui per tenir el privilegi de tornar a menjar aquest allioli que fa temps no superava al que tenia considerat número ú al podi, el d’un lloc que ja no existeix. Tenim nou rei de l’allioli !

La Nota, el millor dels dos mons per esmorzar a Pineda

Ressenya

Els llocs per esmorzar, aquells a on va gent que està treballant, que deixa eines sobre la taula, on hi ha sempre caliu, solen ser sorollosos, caòtics, no aptes per delicats. A canvi pots comptar amb una bona cassola, amb racions satisfactòries, amb algú que t’engrescarà a prendre un xarrup i amb un balanç final satisfactori.

La cua de La Nota (Foto: Joan Pujol)

D’altres són més tranquils. Hi va gent que no crida, jubilats, professors d’institut, treballadors municipals. Allà creus que només podràs menjar un entrepà, fer un cafetó i saludar als veïns de taula amb un moviment de cap, sense aixecar la veu.
La Nota és la barreja d’aquests dos mons. Gent discreta i cassoles potents.
Un lloc cuidat, net, polit, on et tracten amablement i volen que surtis satisfet tant si vols un entrepà com si vols quelcom més contundent.

La Nota (Foto: Joan Pujol)

Avui tenien peus, cua, vedella, galtes i cap de llom amb carxofes. Hem tastat la cua i els peus. Els dos plats eren bons, ben fets, amb una salsa que demanava pa.
De mica en mica ha anat guanyant fama pels seus guisats entre la gent que coneix molts llocs, que surt dels típics i que vol tastar que fan pels llocs. Les vegades que hi he anat he sortit satisfet. És un bon lloc, a prop hi ha on aparcar sense problemes i sense pagar i no serà el primer lloc que et vingui al cap quan vulguis esmorzar per la zona, però surts content, així que, poc més es pot demanar. Tanquen els diumenges.

Can Ros, truita (i més) de forquilla a Gràcia

Ressenya

Amb la bicicleta al taller de reparació per la vuitena punxada consecutiva en vuit sortides, contrariat per les adversitats i amb l’esperit esmorzador pels núvols, enfilo Roger de Flor fins a Can Ros (Gràcia, Barcelona) per satisfer almenys un dels motius que em fa llevar ben d’hora els matins de diumenge. Escollit a l’atzar d’entre tots els llocs del completíssim mapa d’Esmorzars de Forquilla i sense cap mena de coneixement previ, el primer que em sorprèn és l’antiguitat del restaurant, que supera la meva per ben poc.

Trobo lloc a una de les taules baixes de la zona de barra, plens com estan tant la terrassa com el menjador del fons. Són les onze del matí i avui diumenge obren fins les quatre, així que no m’arronso i demano uns peus de porc amb ceps i els bunyols de bacallà (en tapa petita) que només fan diumenges i festius, però em trobo que només els fan a partir de dos quarts de dues. Llàstima!

Peus de porc (Foto: Oriol Asensio)

L’alternativa que em proposa el jove cambrer és una de les millors truites de patates (amb ceba!) que he menjat en molt de temps. Sucosa però no crua, amb la ceba dolça i la patata al punt, l’acompanyen tres llesques de pa amb abundant tomàquet. Escurant els peus de porc com si d’olives amb pinyol es tractés, menjo com si no hagués sopat res ahir, com si els plats no tinguessin final, com si la cervesa vingués del barril i com si hagués fet quaranta kilòmetres amb la bici… 

Truita de patates i ceba (Foto: Oriol Asensio)

L’extensa carta, que també fa d’estovalles a la taula de fusta fosca, llista tant les tapes fredes i calentes com els entrepans freds i calents, i costa trobar-ne’n algun de més de sis euros (gran) o de quatre euros (petit). Les quantitats són generoses i amb un parell de tapes grans ja he esmorzat. Un servei àgil i una decoració de les de tota la vida, sense cap concessió a les noves tendències d’interiors, completen un dels lloc que no trigaré a tornar a visitar.  

Perquè és només quan escuro la salsa i m’empasso l’última mossegada de pa, que aixeco el cap i me n’adono del frenètic ritme que duu el restaurant; dels cinc cambrers que no paren quiets amunt i avall, del públic cent per cent local que baixa a esmorzar amb la família o amb la colla – entre ells hi ha un actor de telesèries-, d’alguns avis de tota la vida – dels que surten acomiadant-se sense ni tan sols girar el cap -, dels autèntics que demanen la seva copa de vi negre i unes mandonguilles (que també serveixen en entrepà!) i penso que aquest, i no pas cap altre, havia de ser el lloc triat per al meu primer esmorzar de forquilla, perquè la sort és així: magnífica si no punxes. Fotografio la carta i el local, pago els setze euros que em demanen i me’n vaig més que feliç. 

Ep! Compte, que dissabte no obren!

Can Marqués, esmorzars a l’interior del Maresme

Ressenya

Al Maresme, molt a prop de la platja, hi ha la serralada Litoral, un parc natural i un canvi de paisatge i activitats a pocs kilòmetres de distància. Molta gent s’hi acosta a caminar, a fer rutes en bicicleta, en moto, de cacera, a buscar bolets i a moltes altres activitats tan diferents de les de sol i platja comuns a la costa.
Tenim algun lloc per a completar aquestes sortides fent un esmorzar de forquilla que ens fa el dia més fàcil o que justifiquen els kilòmetres caminats o rodats que hem fet o farem.
Avui hem estat a prop de Pineda, on tot pujant pel passeig d’Horsavinya, que es diu així, però que és una carretera local, no un passeig, hi tenim un munt de recorreguts per a fer fins a Calella, Tordera, Sant Celoni, Blanes…

Foto: Joan Pujol

Però amb una parada a 4 kilòmetres de Pineda, on la carretera encara és asfaltada, prou interessant: Can Marqués. És una casa al costat de la carretera, que trobem fàcilment per la indicació del seu ampli pàrquing, on serveixen menús diàriament (llevat de dimarts que tanquen) i on dissabte i diumenge tenen esmorzar de forquilla, amb unes quantes opcions de preu tancat. Són 8,50 euros molt ben pagats pel que et donen. Inclou vi, pa torrat i allioli.

Els esmorzars s’omplen de ciclistes i motoristes que comencen o acaben aquí les seves rutes de muntanya, però també de caminants, passejadors o, simplement, esmorzadors.

En el menú d’esmorzar pots triar brasa, cassoles, ous i també peix, ja que els amos tenen peixateries i coneixen bé el producte.

El menú és prou econòmic i la qualitat no està malament sabent el que pagarem. El pitjor de tot ha estat el vi, així que si esteu disposats a pagar un suplement, jo el destinaria a això.
Aneu-hi, gaudiu del Maresme d’interior, feu una bona passejada i un bon esmorzar de forquilla.

El menú de preu tancat de Can Marqués (Foto: Joan Pujol)

Finalment, avisar-vos que si el busqueu al Google, us apareix l’adreça de Tordera, a on pertany el restaurant, però s’hi arriba molt millor des de Pineda.

La Morera, esmorzars per totes les butxaques

Ressenya

A la carretera N-II, al costat de la riera de Sant Simó, just entrant a Mataró venint de l’Alt Maresme, tenim un bar on tenen una cura del producte i una varietat que fa gaudir i pensar a tornar una i una altra vegada a tastar les seves propostes.

Obren de 8 del matí a 4 de la tarda, de dilluns a dissabte. A totes hores hi ha gent, fent esmorzars, esmorzars tardans, dinars aviat i dinars a l’hora que toca.

El pop de muntanya de La Morera Foto: Joan Pujol

Pel que fa als esmorzars, pots triar un plat com fetge amb ceba, mandonguilles, galtes, sardines, bacallà… Amb una mica de vi i un cafè, pagaràs 10-12-15 euros segons. Satisfacció assegurada.

Avui, però, nosaltres hi hem fet un esmorzar tardà amb l’objectiu de no dinar per motius que no venen al cas… Però, vaja, el menjar dels avions, que se’l fotin ells!

La tria han estat carxofes arrebossades -les primeres que mengem aquest any-, pop de muntanya, una broma que fan, ja que és una orella de porc que couen a poc a poc i després tallen i fregeixen per a servir-la sobre patata i amanida amb pebre vermell -com el pop a feira-. Uns calamars a la planxa i un bacallà amb samfaina. Tot per compartir, amb unes llesques de pa amb tomàquet i amb un vi del Montsant que ens han recomanat per la tria que hem fet. Després uns cafetons i tot a un preu de 59,60 euros. Quasi 30 euros per cap, menjar abundant i de qualitat, així que, ens donem per satisfets.

Un lloc curiós, ja que només té terrassa, sempre amb molta afluència i on pots fer un esmorzar des de 10 euros fins a 100, tu decideixes. Avui tenien llagosta XXL de 2kg a 160 euros! 

Hostal Serrasolsas, una lluita contra el temps

Ressenya

El temps pot ser letal per als negocis i el bullici dels carrers en els entorns rurals. On abans hi havia comerços locals, tavernes o restaurants de referència, ara només s’hi veuen persianes abaixades. La vida al camp és sacrificada, requereix vocació i, això, municipis com Vidrà ho coneixen de primera mà. Ara bé, als caps de setmana la història és ben diferent. El Bisaura i l’entorn de la Serra de Milany atrauen excursionistes, ciclistes i famílies que volen gaudir d’espais naturals com el Salt del Molí, Bellmunt o el castell de Milany. 

Només cal anar qualsevol dissabte al matí a l’Hostal Serrasolsas per veure-ho en primera persona. A la petita plaça del davant del restaurant ja hi ha un cartell ben gran on s’hi llegeix “parking de bicicletes” i a sota seu s’hi amunteguen desenes de bicis, siguin de carretera o de muntanya. A diferència de molts d’altres punts de Vidrà, es podria dir que l’hostal resta immune al pas del temps. L’espai manté la decoració dels 80 i 90, on la fusta hi predomina. Només obrir la porta del local, un ja sap que es troba en un restaurant dels de tota la vida. El xivarri dels grups se sobreposa al soroll d’olles que retrona a cada obrir i tancar portes de la cuina. La fusta mana en la decoració, des de les taules, fins a la barra i resseguint tota la meitat de la paret. 

A banda de les instal·lacions, la qualitat dels seus esmorzars també s’ha quedat anclada al passat. I això és bo. A l’Hostal Serrasolsas mantenen les receptes de tota la vida: peus de porc guisats, vedella amb bolets, rostit de pollastre, fusta d’embotits i tot tipus de carns a la brasa. El pas del temps pot pervertir receptes; i l’història, també en aquests plats, s’ha de cuidar i potenciar. A més, les racions fan una crida a recuperar la generositats dels restauradors. La innovació a la cuina ens ha fet explotar molts nous gustos, però tots coincidirem que la modernitat se serveix en plats grans i peces minces de menjar. 

La pèrdua de vida a Vidrà i el tancament d’antigues fondes es deu, principalment, a que es troba en un punt d’aïllament natural. Just darrere la serra de Bellmunt, en una zona de boscos ombrívols, tant fagedes com rouredes. A cavall d’Osona i de la Garrotxa, qualsevol excursió per l’entorn de Milany et recorda que aquests boscos són superiors a tota activitat humana. I la llarga carretera de curves que connecta Osona amb Vidrà, n’és un exemple. 

I en el meu esmorzar a l’Hostal Serrasolsas vaig poder sentir tot el millor d’aquest aïllament, desitjant que mai cap corrent avantguarda vulgui canviar els seus esmorzars. Tot plegat gràcies a uns peus de porc guisats, servits en cassola de terrissa i inundats en una salsa que amagava algunes mongetes. Si la generositat en aquestes quantitats ja és difícil de trobar, els seus preus també demostren que en aquest restaurant no han patit la inflació. El temps no passa, a Vidrà, i que així segueixi.