La Nota, el millor dels dos mons per esmorzar a Pineda

Ressenya

Els llocs per esmorzar, aquells a on va gent que està treballant, que deixa eines sobre la taula, on hi ha sempre caliu, solen ser sorollosos, caòtics, no aptes per delicats. A canvi pots comptar amb una bona cassola, amb racions satisfactòries, amb algú que t’engrescarà a prendre un xarrup i amb un balanç final satisfactori.

La cua de La Nota (Foto: Joan Pujol)

D’altres són més tranquils. Hi va gent que no crida, jubilats, professors d’institut, treballadors municipals. Allà creus que només podràs menjar un entrepà, fer un cafetó i saludar als veïns de taula amb un moviment de cap, sense aixecar la veu.
La Nota és la barreja d’aquests dos mons. Gent discreta i cassoles potents.
Un lloc cuidat, net, polit, on et tracten amablement i volen que surtis satisfet tant si vols un entrepà com si vols quelcom més contundent.

La Nota (Foto: Joan Pujol)

Avui tenien peus, cua, vedella, galtes i cap de llom amb carxofes. Hem tastat la cua i els peus. Els dos plats eren bons, ben fets, amb una salsa que demanava pa.
De mica en mica ha anat guanyant fama pels seus guisats entre la gent que coneix molts llocs, que surt dels típics i que vol tastar que fan pels llocs. Les vegades que hi he anat he sortit satisfet. És un bon lloc, a prop hi ha on aparcar sense problemes i sense pagar i no serà el primer lloc que et vingui al cap quan vulguis esmorzar per la zona, però surts content, així que, poc més es pot demanar. Tanquen els diumenges.

Can Ros, truita (i més) de forquilla a Gràcia

Ressenya

Amb la bicicleta al taller de reparació per la vuitena punxada consecutiva en vuit sortides, contrariat per les adversitats i amb l’esperit esmorzador pels núvols, enfilo Roger de Flor fins a Can Ros (Gràcia, Barcelona) per satisfer almenys un dels motius que em fa llevar ben d’hora els matins de diumenge. Escollit a l’atzar d’entre tots els llocs del completíssim mapa d’Esmorzars de Forquilla i sense cap mena de coneixement previ, el primer que em sorprèn és l’antiguitat del restaurant, que supera la meva per ben poc.

Trobo lloc a una de les taules baixes de la zona de barra, plens com estan tant la terrassa com el menjador del fons. Són les onze del matí i avui diumenge obren fins les quatre, així que no m’arronso i demano uns peus de porc amb ceps i els bunyols de bacallà (en tapa petita) que només fan diumenges i festius, però em trobo que només els fan a partir de dos quarts de dues. Llàstima!

Peus de porc (Foto: Oriol Asensio)

L’alternativa que em proposa el jove cambrer és una de les millors truites de patates (amb ceba!) que he menjat en molt de temps. Sucosa però no crua, amb la ceba dolça i la patata al punt, l’acompanyen tres llesques de pa amb abundant tomàquet. Escurant els peus de porc com si d’olives amb pinyol es tractés, menjo com si no hagués sopat res ahir, com si els plats no tinguessin final, com si la cervesa vingués del barril i com si hagués fet quaranta kilòmetres amb la bici… 

Truita de patates i ceba (Foto: Oriol Asensio)

L’extensa carta, que també fa d’estovalles a la taula de fusta fosca, llista tant les tapes fredes i calentes com els entrepans freds i calents, i costa trobar-ne’n algun de més de sis euros (gran) o de quatre euros (petit). Les quantitats són generoses i amb un parell de tapes grans ja he esmorzat. Un servei àgil i una decoració de les de tota la vida, sense cap concessió a les noves tendències d’interiors, completen un dels lloc que no trigaré a tornar a visitar.  

Perquè és només quan escuro la salsa i m’empasso l’última mossegada de pa, que aixeco el cap i me n’adono del frenètic ritme que duu el restaurant; dels cinc cambrers que no paren quiets amunt i avall, del públic cent per cent local que baixa a esmorzar amb la família o amb la colla – entre ells hi ha un actor de telesèries-, d’alguns avis de tota la vida – dels que surten acomiadant-se sense ni tan sols girar el cap -, dels autèntics que demanen la seva copa de vi negre i unes mandonguilles (que també serveixen en entrepà!) i penso que aquest, i no pas cap altre, havia de ser el lloc triat per al meu primer esmorzar de forquilla, perquè la sort és així: magnífica si no punxes. Fotografio la carta i el local, pago els setze euros que em demanen i me’n vaig més que feliç. 

Ep! Compte, que dissabte no obren!

Can Marqués, esmorzars a l’interior del Maresme

Ressenya

Al Maresme, molt a prop de la platja, hi ha la serralada Litoral, un parc natural i un canvi de paisatge i activitats a pocs kilòmetres de distància. Molta gent s’hi acosta a caminar, a fer rutes en bicicleta, en moto, de cacera, a buscar bolets i a moltes altres activitats tan diferents de les de sol i platja comuns a la costa.
Tenim algun lloc per a completar aquestes sortides fent un esmorzar de forquilla que ens fa el dia més fàcil o que justifiquen els kilòmetres caminats o rodats que hem fet o farem.
Avui hem estat a prop de Pineda, on tot pujant pel passeig d’Horsavinya, que es diu així, però que és una carretera local, no un passeig, hi tenim un munt de recorreguts per a fer fins a Calella, Tordera, Sant Celoni, Blanes…

Foto: Joan Pujol

Però amb una parada a 4 kilòmetres de Pineda, on la carretera encara és asfaltada, prou interessant: Can Marqués. És una casa al costat de la carretera, que trobem fàcilment per la indicació del seu ampli pàrquing, on serveixen menús diàriament (llevat de dimarts que tanquen) i on dissabte i diumenge tenen esmorzar de forquilla, amb unes quantes opcions de preu tancat. Són 8,50 euros molt ben pagats pel que et donen. Inclou vi, pa torrat i allioli.

Els esmorzars s’omplen de ciclistes i motoristes que comencen o acaben aquí les seves rutes de muntanya, però també de caminants, passejadors o, simplement, esmorzadors.

En el menú d’esmorzar pots triar brasa, cassoles, ous i també peix, ja que els amos tenen peixateries i coneixen bé el producte.

El menú és prou econòmic i la qualitat no està malament sabent el que pagarem. El pitjor de tot ha estat el vi, així que si esteu disposats a pagar un suplement, jo el destinaria a això.
Aneu-hi, gaudiu del Maresme d’interior, feu una bona passejada i un bon esmorzar de forquilla.

El menú de preu tancat de Can Marqués (Foto: Joan Pujol)

Finalment, avisar-vos que si el busqueu al Google, us apareix l’adreça de Tordera, a on pertany el restaurant, però s’hi arriba molt millor des de Pineda.

La Morera, esmorzars per totes les butxaques

Ressenya

A la carretera N-II, al costat de la riera de Sant Simó, just entrant a Mataró venint de l’Alt Maresme, tenim un bar on tenen una cura del producte i una varietat que fa gaudir i pensar a tornar una i una altra vegada a tastar les seves propostes.

Obren de 8 del matí a 4 de la tarda, de dilluns a dissabte. A totes hores hi ha gent, fent esmorzars, esmorzars tardans, dinars aviat i dinars a l’hora que toca.

El pop de muntanya de La Morera Foto: Joan Pujol

Pel que fa als esmorzars, pots triar un plat com fetge amb ceba, mandonguilles, galtes, sardines, bacallà… Amb una mica de vi i un cafè, pagaràs 10-12-15 euros segons. Satisfacció assegurada.

Avui, però, nosaltres hi hem fet un esmorzar tardà amb l’objectiu de no dinar per motius que no venen al cas… Però, vaja, el menjar dels avions, que se’l fotin ells!

La tria han estat carxofes arrebossades -les primeres que mengem aquest any-, pop de muntanya, una broma que fan, ja que és una orella de porc que couen a poc a poc i després tallen i fregeixen per a servir-la sobre patata i amanida amb pebre vermell -com el pop a feira-. Uns calamars a la planxa i un bacallà amb samfaina. Tot per compartir, amb unes llesques de pa amb tomàquet i amb un vi del Montsant que ens han recomanat per la tria que hem fet. Després uns cafetons i tot a un preu de 59,60 euros. Quasi 30 euros per cap, menjar abundant i de qualitat, així que, ens donem per satisfets.

Un lloc curiós, ja que només té terrassa, sempre amb molta afluència i on pots fer un esmorzar des de 10 euros fins a 100, tu decideixes. Avui tenien llagosta XXL de 2kg a 160 euros! 

Hostal Serrasolsas, una lluita contra el temps

Ressenya

El temps pot ser letal per als negocis i el bullici dels carrers en els entorns rurals. On abans hi havia comerços locals, tavernes o restaurants de referència, ara només s’hi veuen persianes abaixades. La vida al camp és sacrificada, requereix vocació i, això, municipis com Vidrà ho coneixen de primera mà. Ara bé, als caps de setmana la història és ben diferent. El Bisaura i l’entorn de la Serra de Milany atrauen excursionistes, ciclistes i famílies que volen gaudir d’espais naturals com el Salt del Molí, Bellmunt o el castell de Milany. 

Només cal anar qualsevol dissabte al matí a l’Hostal Serrasolsas per veure-ho en primera persona. A la petita plaça del davant del restaurant ja hi ha un cartell ben gran on s’hi llegeix “parking de bicicletes” i a sota seu s’hi amunteguen desenes de bicis, siguin de carretera o de muntanya. A diferència de molts d’altres punts de Vidrà, es podria dir que l’hostal resta immune al pas del temps. L’espai manté la decoració dels 80 i 90, on la fusta hi predomina. Només obrir la porta del local, un ja sap que es troba en un restaurant dels de tota la vida. El xivarri dels grups se sobreposa al soroll d’olles que retrona a cada obrir i tancar portes de la cuina. La fusta mana en la decoració, des de les taules, fins a la barra i resseguint tota la meitat de la paret. 

A banda de les instal·lacions, la qualitat dels seus esmorzars també s’ha quedat anclada al passat. I això és bo. A l’Hostal Serrasolsas mantenen les receptes de tota la vida: peus de porc guisats, vedella amb bolets, rostit de pollastre, fusta d’embotits i tot tipus de carns a la brasa. El pas del temps pot pervertir receptes; i l’història, també en aquests plats, s’ha de cuidar i potenciar. A més, les racions fan una crida a recuperar la generositats dels restauradors. La innovació a la cuina ens ha fet explotar molts nous gustos, però tots coincidirem que la modernitat se serveix en plats grans i peces minces de menjar. 

La pèrdua de vida a Vidrà i el tancament d’antigues fondes es deu, principalment, a que es troba en un punt d’aïllament natural. Just darrere la serra de Bellmunt, en una zona de boscos ombrívols, tant fagedes com rouredes. A cavall d’Osona i de la Garrotxa, qualsevol excursió per l’entorn de Milany et recorda que aquests boscos són superiors a tota activitat humana. I la llarga carretera de curves que connecta Osona amb Vidrà, n’és un exemple. 

I en el meu esmorzar a l’Hostal Serrasolsas vaig poder sentir tot el millor d’aquest aïllament, desitjant que mai cap corrent avantguarda vulgui canviar els seus esmorzars. Tot plegat gràcies a uns peus de porc guisats, servits en cassola de terrissa i inundats en una salsa que amagava algunes mongetes. Si la generositat en aquestes quantitats ja és difícil de trobar, els seus preus també demostren que en aquest restaurant no han patit la inflació. El temps no passa, a Vidrà, i que així segueixi. 

El Gelida, un clàssic

Ressenya

El Gelida a Barcelona, és un clàssic que no pot faltar en els esmorzars de forquilla. Un restaurant familiar que conserva la mateixa decoració des dels seus inicis. Si no el coneixes o no te l’han recomenat de ben segur que no hi entres perque quan passes per davant no t’hi fixes o penses que és cutre.

I aquest és el secret millor guardat. Que un hi peregrina perque el boca orella funciona a la perfecció. Quan hi entres penses que has fet un pas enrera en el temps. El primer que sents és un olor a ranci, cigaló i plats guisats.  Però quan t’hi asseus hi saboreixes un cap i pota magistral , uns cigrons per llepar-se els dits, unes galtes on sucar-hi pa que et fan sentir nostàlgic en recuperar la memòria dels sabors de tota la vida, d’aquells plats que cuinàven les nostres àvies i que s’han perdut entre els bars de moda d’aquesta ciutat.

I a més a més compleix amb les 3 B: bo, bonic, barat. I si hi voleu dinar també ho podeu fer. Però un consell; no més tard de la una perque si no, no trobareu res perque el que no corre vola.

MARIA CALABUIG

Adreça:

Diputació, 133