La Nota, el millor dels dos mons per esmorzar a Pineda

Ressenya

Els llocs per esmorzar, aquells a on va gent que està treballant, que deixa eines sobre la taula, on hi ha sempre caliu, solen ser sorollosos, caòtics, no aptes per delicats. A canvi pots comptar amb una bona cassola, amb racions satisfactòries, amb algú que t’engrescarà a prendre un xarrup i amb un balanç final satisfactori.

La cua de La Nota (Foto: Joan Pujol)

D’altres són més tranquils. Hi va gent que no crida, jubilats, professors d’institut, treballadors municipals. Allà creus que només podràs menjar un entrepà, fer un cafetó i saludar als veïns de taula amb un moviment de cap, sense aixecar la veu.
La Nota és la barreja d’aquests dos mons. Gent discreta i cassoles potents.
Un lloc cuidat, net, polit, on et tracten amablement i volen que surtis satisfet tant si vols un entrepà com si vols quelcom més contundent.

La Nota (Foto: Joan Pujol)

Avui tenien peus, cua, vedella, galtes i cap de llom amb carxofes. Hem tastat la cua i els peus. Els dos plats eren bons, ben fets, amb una salsa que demanava pa.
De mica en mica ha anat guanyant fama pels seus guisats entre la gent que coneix molts llocs, que surt dels típics i que vol tastar que fan pels llocs. Les vegades que hi he anat he sortit satisfet. És un bon lloc, a prop hi ha on aparcar sense problemes i sense pagar i no serà el primer lloc que et vingui al cap quan vulguis esmorzar per la zona, però surts content, així que, poc més es pot demanar. Tanquen els diumenges.

Can Ros, truita (i més) de forquilla a Gràcia

Ressenya

Amb la bicicleta al taller de reparació per la vuitena punxada consecutiva en vuit sortides, contrariat per les adversitats i amb l’esperit esmorzador pels núvols, enfilo Roger de Flor fins a Can Ros (Gràcia, Barcelona) per satisfer almenys un dels motius que em fa llevar ben d’hora els matins de diumenge. Escollit a l’atzar d’entre tots els llocs del completíssim mapa d’Esmorzars de Forquilla i sense cap mena de coneixement previ, el primer que em sorprèn és l’antiguitat del restaurant, que supera la meva per ben poc.

Trobo lloc a una de les taules baixes de la zona de barra, plens com estan tant la terrassa com el menjador del fons. Són les onze del matí i avui diumenge obren fins les quatre, així que no m’arronso i demano uns peus de porc amb ceps i els bunyols de bacallà (en tapa petita) que només fan diumenges i festius, però em trobo que només els fan a partir de dos quarts de dues. Llàstima!

Peus de porc (Foto: Oriol Asensio)

L’alternativa que em proposa el jove cambrer és una de les millors truites de patates (amb ceba!) que he menjat en molt de temps. Sucosa però no crua, amb la ceba dolça i la patata al punt, l’acompanyen tres llesques de pa amb abundant tomàquet. Escurant els peus de porc com si d’olives amb pinyol es tractés, menjo com si no hagués sopat res ahir, com si els plats no tinguessin final, com si la cervesa vingués del barril i com si hagués fet quaranta kilòmetres amb la bici… 

Truita de patates i ceba (Foto: Oriol Asensio)

L’extensa carta, que també fa d’estovalles a la taula de fusta fosca, llista tant les tapes fredes i calentes com els entrepans freds i calents, i costa trobar-ne’n algun de més de sis euros (gran) o de quatre euros (petit). Les quantitats són generoses i amb un parell de tapes grans ja he esmorzat. Un servei àgil i una decoració de les de tota la vida, sense cap concessió a les noves tendències d’interiors, completen un dels lloc que no trigaré a tornar a visitar.  

Perquè és només quan escuro la salsa i m’empasso l’última mossegada de pa, que aixeco el cap i me n’adono del frenètic ritme que duu el restaurant; dels cinc cambrers que no paren quiets amunt i avall, del públic cent per cent local que baixa a esmorzar amb la família o amb la colla – entre ells hi ha un actor de telesèries-, d’alguns avis de tota la vida – dels que surten acomiadant-se sense ni tan sols girar el cap -, dels autèntics que demanen la seva copa de vi negre i unes mandonguilles (que també serveixen en entrepà!) i penso que aquest, i no pas cap altre, havia de ser el lloc triat per al meu primer esmorzar de forquilla, perquè la sort és així: magnífica si no punxes. Fotografio la carta i el local, pago els setze euros que em demanen i me’n vaig més que feliç. 

Ep! Compte, que dissabte no obren!

Can Marqués, esmorzars a l’interior del Maresme

Ressenya

Al Maresme, molt a prop de la platja, hi ha la serralada Litoral, un parc natural i un canvi de paisatge i activitats a pocs kilòmetres de distància. Molta gent s’hi acosta a caminar, a fer rutes en bicicleta, en moto, de cacera, a buscar bolets i a moltes altres activitats tan diferents de les de sol i platja comuns a la costa.
Tenim algun lloc per a completar aquestes sortides fent un esmorzar de forquilla que ens fa el dia més fàcil o que justifiquen els kilòmetres caminats o rodats que hem fet o farem.
Avui hem estat a prop de Pineda, on tot pujant pel passeig d’Horsavinya, que es diu així, però que és una carretera local, no un passeig, hi tenim un munt de recorreguts per a fer fins a Calella, Tordera, Sant Celoni, Blanes…

Foto: Joan Pujol

Però amb una parada a 4 kilòmetres de Pineda, on la carretera encara és asfaltada, prou interessant: Can Marqués. És una casa al costat de la carretera, que trobem fàcilment per la indicació del seu ampli pàrquing, on serveixen menús diàriament (llevat de dimarts que tanquen) i on dissabte i diumenge tenen esmorzar de forquilla, amb unes quantes opcions de preu tancat. Són 8,50 euros molt ben pagats pel que et donen. Inclou vi, pa torrat i allioli.

Els esmorzars s’omplen de ciclistes i motoristes que comencen o acaben aquí les seves rutes de muntanya, però també de caminants, passejadors o, simplement, esmorzadors.

En el menú d’esmorzar pots triar brasa, cassoles, ous i també peix, ja que els amos tenen peixateries i coneixen bé el producte.

El menú és prou econòmic i la qualitat no està malament sabent el que pagarem. El pitjor de tot ha estat el vi, així que si esteu disposats a pagar un suplement, jo el destinaria a això.
Aneu-hi, gaudiu del Maresme d’interior, feu una bona passejada i un bon esmorzar de forquilla.

El menú de preu tancat de Can Marqués (Foto: Joan Pujol)

Finalment, avisar-vos que si el busqueu al Google, us apareix l’adreça de Tordera, a on pertany el restaurant, però s’hi arriba molt millor des de Pineda.

La Morera, esmorzars per totes les butxaques

Ressenya

A la carretera N-II, al costat de la riera de Sant Simó, just entrant a Mataró venint de l’Alt Maresme, tenim un bar on tenen una cura del producte i una varietat que fa gaudir i pensar a tornar una i una altra vegada a tastar les seves propostes.

Obren de 8 del matí a 4 de la tarda, de dilluns a dissabte. A totes hores hi ha gent, fent esmorzars, esmorzars tardans, dinars aviat i dinars a l’hora que toca.

El pop de muntanya de La Morera Foto: Joan Pujol

Pel que fa als esmorzars, pots triar un plat com fetge amb ceba, mandonguilles, galtes, sardines, bacallà… Amb una mica de vi i un cafè, pagaràs 10-12-15 euros segons. Satisfacció assegurada.

Avui, però, nosaltres hi hem fet un esmorzar tardà amb l’objectiu de no dinar per motius que no venen al cas… Però, vaja, el menjar dels avions, que se’l fotin ells!

La tria han estat carxofes arrebossades -les primeres que mengem aquest any-, pop de muntanya, una broma que fan, ja que és una orella de porc que couen a poc a poc i després tallen i fregeixen per a servir-la sobre patata i amanida amb pebre vermell -com el pop a feira-. Uns calamars a la planxa i un bacallà amb samfaina. Tot per compartir, amb unes llesques de pa amb tomàquet i amb un vi del Montsant que ens han recomanat per la tria que hem fet. Després uns cafetons i tot a un preu de 59,60 euros. Quasi 30 euros per cap, menjar abundant i de qualitat, així que, ens donem per satisfets.

Un lloc curiós, ja que només té terrassa, sempre amb molta afluència i on pots fer un esmorzar des de 10 euros fins a 100, tu decideixes. Avui tenien llagosta XXL de 2kg a 160 euros! 

Tot bo: la reivindicació de l’entrepà de sempre

Ressenya

Sí, ja sé que l’entrepà no entra en la categoria del que normalment entenem com esmorzar de forquilla, tot i que hi ha llocs com, per exemple, la Bodega Montferry, on aquest agafa tota una altra dimensió. Però això no vol dir que l’entrepà, en els temps que corren, no necessiti ser reivindicat. Per desgràcia és així. Costa trobar entrepans on el contingut i el continent -allò de què està fet l’entrepà i el pa- estiguin a una alçada, ja no superlativa, sinó simplement digna. Una cosa molt diferent del que passa a tot el País Valencià, on la cultura de l’esmorzaret es basa en uns entrepans descomunals, acompanyats de la la picaeta

Pero no està tot perdut i encara queden llocs, com el bar Tot bo on es reivindica l’entrepà de tota la vida amb honors. És un local molt petit, que hi ha davant de l’Escola Industrial i que regenten la Noe i el Josep. Havia estat una granja d’aquelles de tota la vida -Granja Suiza, es deia-, de suïs, café amb llet i bikini, on anaven els padrins del barri. Després de passar per diverses mans i propietaris, ara ja fa un anys que es propietat d’aquesta filla i el seu pare.

La Noe, propietària del Tot bo, fent els entrepans a primera hora del matí

LLavors, quins requisits ha de complir un bon entrepà? Doncs els que dèiem; un bon pa, amb el tomàquet fregat -oli i sal-, i un embotit que no sembli de plàstic. La perfecció és un ideal difícil d’assolir i al Tot bo, com a mínim, es donen dues d’aquestes tres condicions. El pa és del tipus ciabatta (aquí xapata), tot i que no acaba de ser una cibatta italiana canònica. És l’adaptació que molts forns d’aquí han fet d’aquest pa típic di’Itàlia amb poca molla, que a’assembla al nostre pa de coca.

La pega és que no hi freguen el tomàquet, sinó que està ratllat i es pinta el pa. Aquest és un costum, el de fregar el tomàquet, que per desgràcia s’està perdent en molts establiments de la nostra restauració. Imagino que l’argument deu ser el de l’economia de temps, però em sembla una excusa justeta. En primer lloc, perquè crec que tampoc hi hagi tanta diferència. I en segon, perquè em sembla que començar a regatejar amb les coses més simples no cal mai.

Per sort, els embotits si estan a una gran alçada. En Josep és d’un poble de LLeida i d’allà es fa portar algunes coses i les que no ho són, també tenen un nivell apreciable a anys lluny del que moltes vegades et trobes quan demanes un entrepà. Els meus preferits són els dos que teniu a les imatges de més amunt, el de bull negre i el de xoriço picant. Però també m’agraden molt el de bull blanc i el de formatge, que no és mai aquell formatge de barra que no té gust de res, sinó un tipus manchego semi-sec, que està la mar de bé. .

No he provat el de butifarra a la planxa, de bon matí i havent d’anar a treballar després no sé si seria el millor, però la pinta i l’olor em fan sospitar que ha de ser un èxit rotund. D’altra banda, la Noe prepara cada día dues truites. Una clàssica de patates i una altra que sol ser de verdures o d’espinacs. La de patates és correctísima, les altres no les he tastat.

El Tot bo està al costat de l’Escola Industrial

Així que si esteu per la zona a l’hora d’esmorzar i amb gana, però tampoc com per arrassar amb tot, el Tot bo pot ser una bona alternativa. Els entrepans tenen una bona mida i la Noe no és garrepa amb el farciment, que sovint és un altre dels mals dels entrepans de molts llocs. Els preus estan bé. Un entrepà fred gran, una beguda i un café sol surt per 7 euros. Els entrepans calents són un pèl més cars. I atenció, que el Tot és bo deu tenir un dels millors preus del café per emportar de gran part de Barcelona: un euro.

Bar Bodega Ermita: un oasi entre blocs

Ressenya

Bellvitge és un barri històric de l’Hospitalet amb molts bars i dels que encara posen tapa amb la beguda. Segurament una dada normal, la de la quantitat de bars, pel nombre d’habitants del barri (25.000) en un espai tan reduït (poc menys de 3km2) i també potser normal, el que posin tapa de franc, en tractar-se d’un barri que va néixer i créixer amb el moviment migratori del sud de la península de principis dels anys 60.

Però al bell mig del barri trobem el Bar Bodega Ermita, que de tots aquests que dèiem abans és segurament on millor pots esmorzar, dinar o sopar per la zona sud de l’Hospitalet de Llobregat (i un dels pocs que no posen tapa amb la beguda).

És un bar? És una bodega? És una botiga de productes gallecs? Doncs ho és tot alhora. A l’entrar et trobes amb una barra atapeïda de tot tipus de productes per vendre i servir: vins, embotits, pernils…

Foto: Jordi Ors

Per esmorzar trobem una carta extensa que va desde clàssics com la tripa, orella o pop i acabant amb un excel·lent graó a la galega o, si vols picar alt, pots triar una de les carns (tenen bodega de carns) que hi tenen o algun peix del dia (encara que no sempre en tenen).

Serveixen el vi de la casa en l’ampolla de Cardhu reutilitzada, senyal de, gairebé sempre, bon lloc per esmorzar de forquilla. Tenen bodega de cervesa gallega. Patates fregides tallades a mà (+1). A destacar que, a diferència de molts llocs d’esmorzars de forquilla, tenen varietat de postres casolans: pastís de formatge, tarta larpeira, la clàssica tarta de Santiago…

Foto: Jordi Ors

Pel que fa al preu, podem dir que s’ajusta totalment al que et serveixen, comptant que alguns dels productes que ofereixen són de sortida de cost elevat.

No tanquen cap dia de la setmana i fan horari i cuina oberta de 8 del matí a 1 de la matinada, a excepció dels diumenges que tanquen a les 6 de la tarda.

Foto: Jordi Ors

Per arribar-hi ho podeu fer en transport públic, parada de metro Bellvitge de la línia 1 (vermella) a cinc minuts caminant o si veniu en cotxe, hi ha aparcament, gairebé sempre, per la zona (gratuït). Heu de tenir en compte la peculiaritat del barri, on els carrers no els trobareu com a la resta de ciutats ja que van fent entrades (les ‘pipas’ de Bellvitge) i de primeres pot costar trobar els llocs.

Si en acabar voleu baixar una mica l’esmorzar, podeu fer un passeig pel Parc Metropolità de Bellvitge (a 2 minuts) on podreu visitar l’Ermita de Santa Maria de Bellvitge (s. XIII), protegida com a bé cultural d’interès local o bé fer un cafè al bar que hi ha al parc: el Xiringuito de Bellvitge (bons vermuts i bones cerveses també).

Resumint, un oasi entre blocs al que heu d’anar i gaudir d’un bon esmorzar de forquilla amb regust gallec.

El Pinós: esmorzars de forquilla en un local històric

Ressenya

Avui hem gaudit d’un esmorzar de forquilla a un restaurant històric i dels més emblemàtics del sud d’Osona: el Restaurant el Pinós.

El Restaurant el Pinós dóna nom a la urbanització El Pinós, dins el municipi de Seva, que es troba a tocar de la carretera C-17 (Barcelona – Puigcerdà), entre Centelles i Aiguafreda, a les portes d’Osona des del sud, i prop de la urbanització d’El Montanyà, coneguda pel camp de golf del mateix nom.

En els seus inicis, en la llunyania del temps, quan l’únic vehícle de transport era la típica diligència, es coneixia com l’Hostal d’en Pinós.

A l’entrada del restaurant s’hi troba una gran barra, ideal per prendre alguna cosa en cas d’espera, i des d’on us atendran i acompanyaran a la vostra taula. 

Una vegada a l’interior, en destaca l’estructura i la decoració típica de masia catalana amb un encant rústic i una llar de foc que presideix el menjador principal.

Avui en dia, aquest restaurant el regenten amb èxit en Jordi i la Isabel des de fa més de 16 anys. Dedicació, esforç i amor als fogons els ha portat a seguir el llegat d’aquest antic restaurant millorant-ne les instal·lacions amb diversos espais per a totes les necessitats: el menjador principial, sempre obert i és on es serveixen els esmorzars, menús i serveis diaris; la sala El Celler, ideal per a celebracions més íntimes; i el Pisset, sala ideal per a celebracions com batejos, comunions, grups familiars, etc… A més a més, també disposa d’una àmplia terrassa exterior amb zona ajardinada i parc infantil pels més petits.

El Restaurant El Pinós es caracteritza per una cuina tradicional catalana i acurada, amb receptes populars, plats innovadors i especialitats de gust exquisit que no poden faltar en una bona taula. És obert de dilluns a diumenge, amb descans setmanal els dimecres, i hi ofereixen esmorzars i dinars, amb menús diaris. Sempre hi veureu el pàrquing ple, la qual cosa és sinònim de bona cuina.

Per esmorzars tenen un carta variada amb entrepans i brioxeria, però també disposen d’una petita carta per esmorzars de forquilla. En destaquen plats típics catalans com la botifarra amb mongetes, el fricandó, la galta de porc al forn, truita, etc…

Nosaltres n’hem degustat el fricandó de vedella, la galta de porc al forn i la sugerència de la casa; rovellons a la llauna. El fricandó molt bo i molt gustós, talls fins i tendres que es desfan a la boca, amb una salsa que hi hem sucat un bon pa de pagès torrat. La galta al forn també molt tendre i deliciosa, acompanyada de patates fregides tallades a mà ben cruixents.

La Carla, amb tota la seva simpatía i amablitat, ens ha sugerit, fora de carta, un dels plats de temporada com són els rovellons a la llauna, amb una picada d’all i julivert i sal gruixuda. Una delícia! Només amb la olor se’ns feia la boca aigua i al degustar-los hem quedat maravellats. 

Finalment ho hem rematat amb café, tallat i copa. Val a dir que tenen bona varietat de licors pels amants del cigaló i/o copa.

Amics, El Pinós sempre és una elecció excel.lent: bon menjar, bon servei, bon ambient, preus populars i bona situació. Segur que no us defraudarà.

La Tasca, la millor braseria a Lleida

Ressenya

Ara fa uns dies vam visitar una de les braseries més top, per servidor que tenim a la nostra estimada ciutat de Lleida, com és La Tasca, ubicada des del 1996 a la barriada del Secà de Sant Pere i regentada pel gran José Miguel.
Molta oferta matinal, en un local en què es respira l’essència d’un bon esmorzar de forquilla i on les carns a la brasa són la seva especialitat.
Nosaltres ens vam decantar per unes bones costelletes de corder, tot això regat amb un bon vi Ànima de Raïmat, i rematant amb un bon músic i el seu porro de moscatell. Obre tots el dies i ofereix un menú matinal a 8,5 euros que inclou un plat de brasa, vi i café.
Moltes felicitats José Miguel i tota la família de la Tasca, pel bon fer i amor a l’hostaleria, és un plaer visitar casa vostra sempre que podem, i de ben segur que repetirem en un futur no molt llunyà.


Jonathan Nuevo Puig
Adreça:
Av. Seca de Sant Pere, 38
Web:
https://www.braserialatasca.com

Hostal Serrasolsas, una lluita contra el temps

Ressenya

El temps pot ser letal per als negocis i el bullici dels carrers en els entorns rurals. On abans hi havia comerços locals, tavernes o restaurants de referència, ara només s’hi veuen persianes abaixades. La vida al camp és sacrificada, requereix vocació i, això, municipis com Vidrà ho coneixen de primera mà. Ara bé, als caps de setmana la història és ben diferent. El Bisaura i l’entorn de la Serra de Milany atrauen excursionistes, ciclistes i famílies que volen gaudir d’espais naturals com el Salt del Molí, Bellmunt o el castell de Milany. 

Només cal anar qualsevol dissabte al matí a l’Hostal Serrasolsas per veure-ho en primera persona. A la petita plaça del davant del restaurant ja hi ha un cartell ben gran on s’hi llegeix “parking de bicicletes” i a sota seu s’hi amunteguen desenes de bicis, siguin de carretera o de muntanya. A diferència de molts d’altres punts de Vidrà, es podria dir que l’hostal resta immune al pas del temps. L’espai manté la decoració dels 80 i 90, on la fusta hi predomina. Només obrir la porta del local, un ja sap que es troba en un restaurant dels de tota la vida. El xivarri dels grups se sobreposa al soroll d’olles que retrona a cada obrir i tancar portes de la cuina. La fusta mana en la decoració, des de les taules, fins a la barra i resseguint tota la meitat de la paret. 

A banda de les instal·lacions, la qualitat dels seus esmorzars també s’ha quedat anclada al passat. I això és bo. A l’Hostal Serrasolsas mantenen les receptes de tota la vida: peus de porc guisats, vedella amb bolets, rostit de pollastre, fusta d’embotits i tot tipus de carns a la brasa. El pas del temps pot pervertir receptes; i l’història, també en aquests plats, s’ha de cuidar i potenciar. A més, les racions fan una crida a recuperar la generositats dels restauradors. La innovació a la cuina ens ha fet explotar molts nous gustos, però tots coincidirem que la modernitat se serveix en plats grans i peces minces de menjar. 

La pèrdua de vida a Vidrà i el tancament d’antigues fondes es deu, principalment, a que es troba en un punt d’aïllament natural. Just darrere la serra de Bellmunt, en una zona de boscos ombrívols, tant fagedes com rouredes. A cavall d’Osona i de la Garrotxa, qualsevol excursió per l’entorn de Milany et recorda que aquests boscos són superiors a tota activitat humana. I la llarga carretera de curves que connecta Osona amb Vidrà, n’és un exemple. 

I en el meu esmorzar a l’Hostal Serrasolsas vaig poder sentir tot el millor d’aquest aïllament, desitjant que mai cap corrent avantguarda vulgui canviar els seus esmorzars. Tot plegat gràcies a uns peus de porc guisats, servits en cassola de terrissa i inundats en una salsa que amagava algunes mongetes. Si la generositat en aquestes quantitats ja és difícil de trobar, els seus preus també demostren que en aquest restaurant no han patit la inflació. El temps no passa, a Vidrà, i que així segueixi. 

Els Lleons: un menú d’esmorzar infinit

Ressenya

Un restaurant al bell mig d’una gran ciutat no és sinònim d’èxit. Al contrari, no és sinònim de res. Entre tants carrers, tant xivarri i tants altres locals, pot passar totalment desapercebut encara que el seu menjar sigui excel·lent. En canvi, restaurants que es troben apartats dels nuclis urbans, dalt de muntanyes o entre carreteres secundàries, poden convertir-se en llocs de pelegrinatge. Quan el què ofereixen és de gran qualitat, el boca-orella és la millor publicitat per als seus fogons.

A Vilalleons, nucli urbà integrant al municipi osonenc de Sant Julià de Vilatorta, amb prou feines hi viuen prop de 200 persones. Ara bé, els seus dos principals restaurants, Cal Teixidor i Els Lleons, funcionen a la perfecció. En aquest cas, vull parlar del segon d’ells per la sorprenent oferta d’esmorzar que tenen. Els actual propietaris de l’històric local van agafar les regnes dels Lleons fa tres anys i des de llavors que aposten per oferir un menú com a primer àpat del dia. 

Potser peco d’ingenu, però mai havia trobat un menú per als esmorzars. A Els Lleons presenten una carta amb més d’una trentena d’opcions entre guisats, brasa i peixos. Destaquen les pilotilles guisades amb trompetes de la mort, les galtes fetes al forn, els peus de porc, el cap i pota o d’altres menuts guisats com el cap de vedella o de llom, el fetge amb ceba o la carn del perol. Les arengades i el bacallà manen entre els peixos com a plats arrelats a la cuina catalana d’interior. Mentre que a la brasa no hi falta de res: botifarres de tot tipus, costelles, galtes, cansalada o morro de porc són els que més em criden l’atenció.

La proposta és marejant, però la sorpresa passa a una altra dimensió quan un veu que qualsevol d’aquests plats, amb el beure, una amanida de tomàquet i de ceba, més el cafè acompanyat d’una pasta de la casa i l’opció de xarrup s’ofereixen al client per tan sols 10 euros. Qui està acostumat als esmorzars de forquilla sap que els preus del conjunt de l’àpat poden oscil·lar entre els 8 euros dels locals més generosos o els 15 dels que ho són menys. Per tant, poder gaudir d’una oferta de menú per al primer àpat del dia amb la qualitat dels Lleons és una sort i l’explicació de per què, sobretot en cap de setmana, omplen el local.

Vilalleons es troba al sud est d’Osona i s’alça 700 metres per sobre el nivell del mar. És proper al santuari de Puig-l’agulla i degut al seu desnivell positiu respecte la Plana de Vic, fan de Vilalleons un lloc perfecte per als ciclistes i als excursionistes. Els corriols cap a aquest nucli són amables i, a excepció de la pujada final, permeten gaudir de la tranquil·litat dels boscos de pi de les Guilleries. Una de les millors opcions és arribar-hi seguint els camins que parteixen des de Tavèrnoles. La tradicional boira de la plana no sol arribar fins a aquests punts i el silenci, entre arbres i camps, només es trenca per les esquelles de les vaques o els xais que solen pasturar per la zona. Com dèiem, convertir-se en un punt de pelegrinatge i oferir un àpat de qualitat i a bon preu són motius suficients per anar-hi i gaudir dels Lleons i del seu entorn.

Ramon Anglada Areñas