Sí, ja sé que l’entrepà no entra en la categoria del que normalment entenem com esmorzar de forquilla, tot i que hi ha llocs com, per exemple, la Bodega Montferry, on aquest agafa tota una altra dimensió. Però això no vol dir que l’entrepà, en els temps que corren, no necessiti ser reivindicat. Per desgràcia és així. Costa trobar entrepans on el contingut i el continent -allò de què està fet l’entrepà i el pa- estiguin a una alçada, ja no superlativa, sinó simplement digna. Una cosa molt diferent del que passa a tot el País Valencià, on la cultura de l’esmorzaret es basa en uns entrepans descomunals, acompanyats de la la picaeta
Pero no està tot perdut i encara queden llocs, com el bar Tot bo on es reivindica l’entrepà de tota la vida amb honors. És un local molt petit, que hi ha davant de l’Escola Industrial i que regenten la Noe i el Josep. Havia estat una granja d’aquelles de tota la vida -Granja Suiza, es deia-, de suïs, café amb llet i bikini, on anaven els padrins del barri. Després de passar per diverses mans i propietaris, ara ja fa un anys que es propietat d’aquesta filla i el seu pare.
LLavors, quins requisits ha de complir un bon entrepà? Doncs els que dèiem; un bon pa, amb el tomàquet fregat -oli i sal-, i un embotit que no sembli de plàstic. La perfecció és un ideal difícil d’assolir i al Tot bo, com a mínim, es donen dues d’aquestes tres condicions. El pa és del tipus ciabatta (aquí xapata), tot i que no acaba de ser una cibatta italiana canònica. És l’adaptació que molts forns d’aquí han fet d’aquest pa típic di’Itàlia amb poca molla, que a’assembla al nostre pa de coca.
La pega és que no hi freguen el tomàquet, sinó que està ratllat i es pinta el pa. Aquest és un costum, el de fregar el tomàquet, que per desgràcia s’està perdent en molts establiments de la nostra restauració. Imagino que l’argument deu ser el de l’economia de temps, però em sembla una excusa justeta. En primer lloc, perquè crec que tampoc hi hagi tanta diferència. I en segon, perquè em sembla que començar a regatejar amb les coses més simples no cal mai.
Per sort, els embotits si estan a una gran alçada. En Josep és d’un poble de LLeida i d’allà es fa portar algunes coses i les que no ho són, també tenen un nivell apreciable a anys lluny del que moltes vegades et trobes quan demanes un entrepà. Els meus preferits són els dos que teniu a les imatges de més amunt, el de bull negre i el de xoriço picant. Però també m’agraden molt el de bull blanc i el de formatge, que no és mai aquell formatge de barra que no té gust de res, sinó un tipus manchego semi-sec, que està la mar de bé. .
No he provat el de butifarra a la planxa, de bon matí i havent d’anar a treballar després no sé si seria el millor, però la pinta i l’olor em fan sospitar que ha de ser un èxit rotund. D’altra banda, la Noe prepara cada día dues truites. Una clàssica de patates i una altra que sol ser de verdures o d’espinacs. La de patates és correctísima, les altres no les he tastat.
Així que si esteu per la zona a l’hora d’esmorzar i amb gana, però tampoc com per arrassar amb tot, el Tot bo pot ser una bona alternativa. Els entrepans tenen una bona mida i la Noe no és garrepa amb el farciment, que sovint és un altre dels mals dels entrepans de molts llocs. Els preus estan bé. Un entrepà fred gran, una beguda i un café sol surt per 7 euros. Els entrepans calents són un pèl més cars. I atenció, que el Tot és bo deu tenir un dels millors preus del café per emportar de gran part de Barcelona: un euro.
