El ritual d’esmorzar, la nostra forma de començar el dia

Blog

Cada cosa que mengem ens transforma, no només biològicament. I la manera com mengem és el més íntim que podem imaginar “. Això és el que la doctora Elena Carrillo Álvarez -dietista nutricionista, que és la meva dietista nutricionista- m’explicava que tracta de traslladar als seus alumnes de sociologia a la universitat en la qual dona classes. També m’explicava que no estava molt segura que ho haguessin comprès. Sincerament, no m’estranya.
Crec que molt poca gent entén totes les derivades que, a nivell personal, té el fet de menjar més enllà del impacte sobre la nostra salut d’una bona o mala alimentació. I això amb prou feines. Vagi per endavant que entenc que alimentar-se i menjar no són exactament la mateixa cosa. Però no ens avancem.
Massa sovint els missatges nutricionals que rebem són confosos, quan no directament contradictoris. A cada un de nosaltres habita un entrenador de futbol, ​​un paleta i, com no, un dietista-nutricionista. Tots coneixem a el germà d’un cosí de Conca -d’aquell amic que tots tenim a Sòria- que va anar a visitar un metge boníssim de Logronyo -de nom habitualment desconegut- que li va manar una dieta en què podia menjar de tot -fins i tot el que tots sabem que no és sa-, perquè gràcies a un recent estudi -que ningú explica amb precisió ni autor ni mostra ni res perquè aquests són detalls que a ningú li importen-, s’ha demostrat que el que són dolentes dolentíssimes de la mort són les pastanagues, i només amb treure-se-les de sobre, va aconseguir perdre 25 quilos en un mes.
D’altra banda, tenim la pressió de la indústria alimentària que a sobre té la mà trencada en jugar al joc de la confusió amb la nostra salut. El cas de l’alcohol és paradigmàtic. De nou aquí apareixen els estudis aquells que la cervesa és bona per al cor, i que per beure una copa de vi a el dia no només no passa res, sinó que és absolutament recomanable.
En temps de fake news i de posveritat, l’afegitó de l’he llegit a (escriviu aquí la xarxa social que es vulgui) fa la resta, i la xarxa va ocupant el lloc que en el seu dia van tenir els mitjans de comunicació de masses, erigides en el nou púlpit sacerdotal del que emana l’única veritat possible donada la seva sagrada infal·libilitat, tot i que a internet el més ximple fa rellotges.
Afortunadament, sí que hi ha cada vegada més persones que van comprenent les implicacions polítiques que tenen les nostres eleccions alimentàries. Curiosament, potser aquest sigui el camí, atès com d’insitents som a l’hora de perjudicar la nostra salut a força de creure en magufades i en els eslògans de la indústria perquè ens alimentem millor i millorem la nostra salut.
El despertar animalista, la consciència sobre els problemes mediambientals i de sostenibilitat relacionats amb la producció d’aliments, i la importància de consumir productes locals i de proximitat serien una bona prova de tot això. Falta en aquesta equació que tornem a cuinar, però em temo que aquest és una altra qüestió, per res menor, però que s’escapa del que vull explicar aquí.
No som conscients, en general, de com ens pot arribar a transformar ni de què s’amaga darrere coses com compartir la vida amb algú. El que l’Elena intenta explicar-als seus futurs sociòlegs és que no només importa què mengem, la qualitat dietètica dels aliments que ingerim o la felicitat que aquests ens produeixen, sinó que hi ha altres coses. I moltes vegades sense adonar-nos que tenen un enorme impacte en la nostra alimentació: amb qui ho fem, l’hora del dia, la situació, l’ambient. Això és el que jo anomeno menjar.
Per exemple, jo mateix prenc el cafè sense sucre i quan esmorzo torrades, la mantega és amb sal. No sempre va ser així. Les dues costums les vaig adquirir quan vaig compartir moments íntims durant força temps amb dues dones, en dos moments diferents de la meva vida.
Segur que cada un de nosaltres és capaç de pensar en algun hàbit, costum o ritus alimentari que ha canviat o incorporat per la mediació d’una altra persona.
I és que per comprendre allò en què l’Homo Sapiens ha aconseguit convertir-se després de milions d’anys d’evolució, la ciència també necessita fixar-se en l’alimentació, encara que no sempre ho hagi fet.
Un bon dia vaig acudir a Francesc Xavier Medina, antropòleg de l’alimentació i director de la Càtedra Unesco d’Alimentació i Desenvolupament Humà de la Universitat Oberta de Catalunya. Li vaig demanar, si us plau, que m’orientés amb lectures que m’il·lustressin sobre els rituals vinculats amb el fet de menjar, i que si podien ser específicament sobre aquells relacionats amb l’esmorzar, millor que millor .
Ja vaig imaginar que concretament sobre l’esmorzar seria complicat, però el que no vaig imaginar ni per un instant és que em digués que m’oblidés. Què no trobaria res, ni tan sols en anglès.
Com és possible que sent com és inqüestionable que el fet de menjar és una cosa de gran transcendència social, la majoria d’antropòlegs pensin que la cuina no és res més que una tradició valuosa?
És més, si justament es tracta d’una tradició, quina classe de tradició és aquesta que no té associats els seus propis rituals? Algú s’imagina el Nadal sense els seus rituals? O el cristianisme…
Claude Lévi-Strauss creu que la cuina simbolitza el control humà sobre la natura. La cuina estableix la diferència entre els animals i les persones. No només marca la transició de la natura a la cultura, sinó que a través i per mitjà d’ella, la condició humana pot definir-se amb tots els seus atributs. Els homes, diu Lévi-Strauss, en el fons no tenen per què cuinar els seus aliments. Si ho fan és per raons simbòliques, per tal de mostrar que són homes i no bèsties.
Així doncs, si cuinar ens va fer humans, de veritat ningú s’ha ocupat dels rituals de el fet de menjar? Perquè no puc imaginar res més intrínsecament humà que els costums, els hàbits i els rituals.
Ja sé que estic parlant de cuinar i menjar, que són coses diferents, però al cap i a la fi les persones cuinem per a, entre altres coses, poder menjar després.
Hi ha coses que cada dia de la nostra vida fem de la mateixa manera, i que -de nou- sense adonar-nos mantenim perquè creiem que ens defineixen, que formen part de nosaltres mateixos, de la nostra essència.

I amb això arribem a l’esmorzar. Poques coses tan íntimes i personals. Hi ha tantes maneres d’esmorzar com persones. Penseu-hi i veureu com cada un de vosaltres, si fa o no fa, repeteix el mateix dia a dia, i segueix un autèntic ritual per començar la jornada. Sempre la mateixa tassa -la nostra tassa- , el café sempre amb la mateixa intensitat i la mateixa proporció de llet i sucre si s’escau, sempre asseguts al mateix lloc i sempre escoltant la ràdio, mirant la tele, llegint el diari o mirant les mussaranyes absort en els propis pensaments.