Ca la Mercè: Emblema del Lluçanès

Ressenya

A la Plaça Nova de Sant Boi de Lluçanès volta poca gent. Un avi descansa en un banc i es mira amb indolència dos nens que juguen prop de la font d’aigua. La vida sembla que passi més a poc a poc durant els mesos d’estiu en aquest poble del Lluçanès. En una cantonada, sense cap més ostentació que algun gat endormiscat sota l’ombra, hi trobem Ca La Mercè. A diferència de la plaça, la vida esclata als fogons del restaurant i s’espera a les seves taules de fusta altes i cadires de boga. És d’hora al matí, però a l’entrada ja hi havia algunes bicicletes aparcades que evidencien la qualitat d’aquest punt de trobada.

De ruta pel Lluçanès, busquem un bon esmorzar de forquilla i ganivet. L’amplitud del menjador ja convida a sentir-se com a casa i aquesta sensació es reforça quan venen a atendre amb un directe ‘què posarem?’. Així. Sense carta ni un menú escrit, com si d’aquella cuina en pogués sortir qualsevol plat de la pròpia àvia. Demanem pilotilles amb tela i unes torrades amb cansalada. La sorpresa arriba quan ens serveixen l’esmorzar seguit d’una ració de mongetes seques. Aquest és l’encant de Ca La Mercè. Els detalls es cuiden i, gentilesa de la casa, solen acompanyar qualsevol comanda amb seques. Impossible no buidar, també, aquest plat. La cansalada se serveix al punt sobre dues bones llesques de pa de pagès i la ració de pilotilles és de quatre unitats, cada una d’elles gairebé cap en un puny. Com a altres opcions, també es pot optar per una truita d’alls tendres per a qui prefereix un esmorzar més lleuger. En cas de dubte, és bo preguntar i deixar-se aconsellar sobre els plats del dia, perquè a banda de brasa també solen servir guisats com capipota.

Això és només un tast del què ofereix aquest restaurant. En aquest cas, a l’hora d’esmorzar. La resta de la seva carta per als dinars i sopars l’integren plats variats de la gastronomia tradicional catalana. Des de trinxat amb botifarra negre, galtes de porc a la brasa o filet de vedella amb salsa de ratafia; fins a guisats com jarret o costella de porc i plats de peix com llobarro o pebrots farcits de brandada de bacallà.

Amb els plats nets i el porró de vi mig buit, s’assaboreix el moment just abans d’anar a pagar. Però, llavors, arriba la segona sorpresa de Ca La Mercè en forma de pastissets casolans. I és que a banda de fonda, amb esmorzars i dinars i sopars -aquests sí amb menú i carta-, el restaurant està especialitzat en postres. Els esmorzars no solen omplir el menjador i, suposem, que els gerents aprofiten aquests clients com a banc de proves de la seva reposteria. 

Al Lluçanès no només hi hem vingut a menjar. El seu entorn ofereix un ventall d’excursions molt ampli, sigui a peu, corrents o en bicicleta. Ben a prop de Sant Boi hi trobem el Santuari dels Munts. Aquesta és una ruta circular d’uns 9 km que s’endinsa pels boscos del voltant de Sant Boi fins a enfilar-se al santuari, a 1.057 metres. Des d’aquí hi ha una vista excel·lent de la plana de Vic i del terreny muntanyós del Bisaura. Si es vol allargar més la ruta, el Lluçanès està ple de pistes forestals que connecten tots els seus municipis. I, des del propi Santuari dels Munts, es pot seguir la volta cap a Sant Agustí, Alpens i Sora per acabar d’explorar la frondositat dels boscos de roure i pi del Lluçanès. 

Fins i tot, i com a exemple de l’atracció cap aquesta subcomarca, és molt comuna l’excursió cap a Sant Boi des del cor d’Osona. Direcció Sant Hipòlit, enfilant-se per la carretera de la Trona, sobresurt Sant Martí Xic. Superada la cinglera, i amb ganes de seguir pedalant, es pot seguir la pista direcció Santa Llúcia per acabar d’agafar els últims corriols de baixada fins a Sant Boi. Per, llavors, donar vida a la Plaça Nova i tancar el matí esmorzant a Ca La Mercè.

Leave a Reply